Barbara Cook al Liceu
Barbara Cook exhala al Liceu les essències de Broadway
4/2/2007 |
El teatre va oferir un aspecte inèdit, amb el pati de butaques ocupat per taules. L'artista va rescatar clàssics del musical i es va detenir en l'obra de Stephen Sondheim
La intèrpret nord-americana Barbara Cook, en un moment de la seva actuació, ahir a la nit, al Liceu.
Atmosfera de cabaret de luxe per al Liceu: la platea, elevada per a l'ocasió, un centenar de taules per a sis persones cadascuna, i sensació de trasplantament, per una nit, de les essències de Broadway al coliseu operístic. No podia ser menys per acollir Barbara Cook, una diva del teatre musical que, amb 79 anys, va oferir a Barcelona el seu primer recital a Espanya amb un temari nodrit de grans moments del gènere, amb Stephen Sondheim en primer pla.
El teatre mostrava un aspecte inèdit, amb un terra fals aixecat sobre el pati de butaques i a la caixa escènica, de manera que els assistents se situaven als dos costats de l'escenari i al seu mateix nivell. Aquesta proximitat i l'actitud xerraire de Cook van trencar les cotilles en aquest experiment de les Sessions golfes, habitualment ubicades al foyer.
CLIMA DE CLUB
Després d'obrir amb Something's coming, de West side story, Cook va anunciar les seves intencions: Sondheim protagonitzaria una sessió oberta a plomes nobles com les de Bernstein, Rodgers & Hammerstein, i Arlen & Mercer. "Interpretaré cançons entre les quals, per mi, hi ha una connexió. I, després, altres que, simplement, m'agraden", va deixar anar. Amb ella, dos pilars fiables: el pianista Lee Musiker i el contrabaixista Steve McManus, que van construir un clima de club distingit mentre a les taules dringaven les copes de cava.
La veu de Cook, fins i tot sense la potència i l'agudesa d'altres temps, va transmetre credibilitat i domini expressiu sense fissures en un repertori del qual va demostrar conèixer les inflexions més íntimes. Va tirar dels musicals South Pacific (A wonderful guy) i St. Louis woman (I had myself a true love) i va viatjar, radiant, a San Francisco. Hi va convidar la fantasia amb Never neverland (de Peter Pan); va assegurar que, desenganyada, es casaria amb el primer home que li passés per davant (The very next man) i va assenyalar amb el dit el "cretí que no pot distingir una rumba d'un vals" (The gentleman is a dope).
I vam tornar a Sondheim. "Hi ha qui diu que el seu treball és una mica intel.lectual, però, a mi, el seu sentiment i la seva emoció m'arriben al cor", va revelar la cantant abans d'interpretar No one is alone des de molt endins, quasi tant com I fall in love too easily, un rescat de Jule Styne i Sammy Cahn per a Anchors aweigh (Lleveu àncores), i tot seguit va haver de demanar un mocador a l'atent pianista per eixugar- se unes llàgrimes incipients. L'última mirada a Sondheim va ser No more, una invitació a la fugida i l'alliberament "dels llaços que ens lliguen".
Va coronar el guió amb el seu missatge més lluminós: Accentuate the positive, de Here comes the waves (Arlen & Mercer), que el 1944 va fer seva, amb gran èxit, Bing Crosby. Davant tal declaració de bones intencions poc quedava per desitjar, però un únic bis es va fer realitat amb We'll be together again. "Sense llàgrimes, sense pors / Recorda, sempre hi ha un demà / I tant hi fa que ens separem / Tornarem a estar junts". Podran comprovar-ho els que vagin avui (19.00 hores) al segon i últim recital de Barbara Cook en aquest Gran Teatre del Liceu revolucionat amb guant de seda.
JORDI BIANCIOTTO
El Periódico