Cerca de crítiques

Enquesta

I, al final, un desert crepuscular mata a Manon

24/12/2006 |

 

«MANON LESCAUT»
Música: Giacomo Puccini
Direcció musical: Renato Palumbo
Direcció d'escena: Liliana Cavani
Intèrprets: Daniela Dessi, Ludovic Tézier, Fabio Armiliato, Carlos Chausson. Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu
Lloc i dia: Gran Teatre del Liceu (Barcelona). 22 de desembre del 2006

Potser la memòria em falla, però diria que feia temps que un director (o una directora, un cas excepcional com el que ara ens ocupa) d'escena no sortia a saludar al Liceu sense sentir crits i xiulets. I resulta que, a propòsit del seu muntatge de Manon Lescaut, de Puccini, estrenat fa deu anys a Milà i ara reposat a Barcelona, l'afortunada ha estat Liliana Cavani, aquella cineasta que als anys 70 semblava voler escandalitzar amb cada pel·lícula. No sé si els aplaudiments tenien a veure amb les declaracions recents de Cavani en contra dels canvis d'època en els muntatges operístics. El cas és que, força concentrada en els últims anys en el món de l'òpera, Liliana Cavani sembla fidel a una tradició italiana tendent al realisme (o a crear una il·lusió de realitat) escènic amb el qual honorar els seus músics sense, diuen, voler interferir en la recepció de la seva obra, tot i fer atenció, posem-hi que des de Visconti, a la interpretació dramàtica dels cantants.

Altrament, no sé si també forma part de la tradició italiana (i de la vida social italiana) prescindir dels recursos tècnics actuals per canviar manualment els decorats, una circumstància que, en el cas d'aquesta producció de Manon Lescaut, obliga a tres interludis de 30 minuts pels quals una òpera de quatre actes, que no dura més de dues hores, s'allarga en una funció de 3 hores i 40 minuts. Això també feia temps que no passava al Liceu, de manera que semblava que el públic no sabia què fer en els últims descans. Tampoc no sé si és tradició en els intèrprets italians la insistència amb la qual buscaven els aplaudiments, però al tenor Fabio Armiliato li costava sortir de l'escenari o acabar els seus agraïments al públic. Dirigida pel també italià Renato Palumbo, l'orquestra del Liceu va rebre els aplaudiments sense forçar-los amb una interpretació vigorosa que, això sí, algun cop va semblar ofegar els cantants.

Mentre que Ludovic Tézier (Lescaut, el germà) i Carlos Chausson (el vell ric i venjatiu Geronte) van compondre els seus personatges amb molt de rigor, Fabio Armiliato, en la interpretació de Renato Des Grieux, hi va posar molta passió fins i tot en el moment de besar la seva parella en la vida real, Daniela Dessi, que va arribar a emocionar-se en la mort de Manon, la dona esquinçada entre l'exaltació de l'amor i la comoditat de la vida luxosa, com es fa sobretot present en la intensitat del segon acte; la jove inconscient que, seguint l'impuls de la passió i a causa de la venjança d'un home amb poder, acaba morint de set i de fatiga en un desert. Curiosament, atesa la voluntat de Cavani de crear una il·lusió de realitat, el millor moment escènic va arribar amb l'escenografia (de Dante Ferrati, col·laborador de tants de cineastes, des de Pasolini a Scorsese) tendent a l'abstracció del quart i últim acte: un escenari només cobert de pedres i amb un fons blanc on la il·luminació va anar fent la sensació de capvespre a l'horitzó. Manon i Des Grieux semblaven perduts en el paisatge àrid d'un western definitivament crepuscular.

IMMA MERINO
El Punt