Cerca de crítiques

Enquesta

'El fervor de la perseverança ' de Carles Santos

El silenci és foscor

29/11/2006 |

 

Una dotzena de làmpares s'enlairen mentre Carles Santos exposa al piano una de les seves estructures repetitives. La frase es va allargant, però cada cop que la música s'atura les làmpares cauen sorollosament, fins que, al final, arriben al seu destí. La nova proposta del músic de Vinaròs és un condensat puríssim de llum i foscor, un espectacle que de petit només en té el format, amb un desenvolupament dramàtic i contundent en què la música de Santos s'entrellaça amb la d'altres compositors.

El vídeo animat de Mariaelena Roqué, d'un erotisme lúdicament exacerbat, es complementa a la perfecció amb la dansa lúbrica d'Ana Ycobalzeta davant d'una rentadora mentre sona la celestial polifonia de Tomás Luis de Victoria, o amb el petó de l'actriu amb l'excel·lent mezzo Clàudia Schneider mentre Santos exposa el seu Brahms. Són alguns dels grans moments d'una obra en què de nou la capacitat incansable de Santos per crear veritable música visual (equivalent a la poesia visual de Brossa) deixa bocabadat. Però enmig de la disbauxa verbal també s'amaga una afirmació de la seva personalitat creativa i una ferotge atzagaiada contra els excessos dogmàtics de l'avantguarda. Santos hi oposa la seva fantasia desbordada i un impecable rigor formal. El fervor de la perseverança acaba amb la cursa desesperada d'Ycobalzeta, que recita una frase cada cop més llarga mentre fuig de les làmpares que cauen quan calla. El reflex amb l'inici de l'obra és perfecte; el missatge, diàfan: la foscor arriba quan es fa el silenci.
Xavier Cester
Avui