Lucia di Lamermoor al Liceu
Entesa belcantista
14/11/2006 |
A la porta del Liceu, amb algunes consignes d'un classicisme execrable, hi havia els quatre decebuts perquè qui no va obtenir prou escons no serà president de la Generalitat. A dins, els quatre decebuts per l'absència d'Edita Gruberova van protestar Patrizia Ciofi. Tots plegats ja s'hi poden posar fulles perquè l'entesa és un fet, en el cas de Lucia di Lammermoor, l'entesa belcantista entre els seus protagonistes.
L'instrument de Ciofi no és d'una seducció evident, té zones sordes, el sobreagut està al límit de la tensió i el volum és escàs per a un teatre d'aquestes dimensions. Les compensacions, però, són immenses, gràcies a una tècnica sobirana i una comprensió absoluta de totes les facetes de Lucia. El patetisme de la dissortada núvia va ser reflectit amb els accents més commovedors per una Ciofi que va deixar el públic amb el cor encongit en l'escena de la bogeria.
Al seu costat, Josep Bros va confirmar que viu un moment de gràcia vocal. Sense perdre ni un mil·ligram de l'elegància que el converteix en un dels millors defensors actuals del repertori belcantista, el tenor ha guanyat en esclat i empenta. Bros no es va reservar ni un segon, cosa que li va causar una lleugera fatiga que li va impedir coronar amb la brillantor esperada Fra poco a me ricovero, però la seva mort va ser la culminació ideal d'una actuació esplèndida.
Sense arribar a aquest nivell, la resta del cast no va desentonar, amb un Anthony Michaels-Moore (Enrico) d'agut fàcil que va evitar fer un dolent monolític, i l'eficaç Giacomo Prestia (Raimondo), el baix resident d'aquesta temporada.
On sovint no hi va haver entesa va ser entre l'escena i la batuta soporífera i inestable de Josep Caballé-Domènech, reflex potser involuntari de la grisor del muntatge de Robert Carsen.
Xavier Cester
Avui