Cerca de crítiques

Enquesta

Sarsuela a la Faràndula

8/11/2006 |

 

LA ROMANÇA SOTA LA LLUNA de Lluís Melo i Valls
5 de novembre de 2006
Teatre de La Faràndula, de Sabadell
J. Martí, M. Hinojosa, D. Alfonso, P. López, S. Vea, Mª Josep Rodríguez. Cors de Sarsuela de Sabadell. Orquestra Simfònica de Sant Cugat. Dir: Josep Ferré. Dir. Esc: Carles Ortiz.

La parent pobre de l’activitat musical sabadellenca, l’associació Cors de sarsuela de Sabadell, va fer un pas important dins el panorama del gènere amb l’entusiasme i la voluntat que caracteritza les companyies amateurs de sarsuela a Catalunya. L’atreviment, majúscul en l’actualitat, com és l’estrena d’una nova creació lírica fora d’àmbits estrictament avesats a la música contemporània, s’emfasitza ell mateix si ens atenim a que l’obra va ser una sarsuela. I a més d’arrels nacionalistes, d’ autor teatral i compositor autòctons i, evidentment, de llibret en català. Però és clar, tanta producció de casa a vegades fa perillar la frontera amb la producció casolana. Per això, el mèrit de la gesta, sobre la qual mentiríem si no afirmessin que la flaire dels pastorets s’ensumà en més d’una escena, rau en la comesa de dur a terme el muntatge d’un espectacle que segueix clarament el patró de la sarsuela gran recuperada amb autors com Vives, Moreno Torroba o Sorozábal durant la primera meitat del segle XX.

Romança sota la lluna està ambientada en una Catalunya medieval a través de la qual es vol afermar un missatge d’identitat encara vàlid avui –i més amb el panorama polític-. Es basteix sobre certs estereotips a cavall entre la tradició operística del s.XIX i la sarsuela gran amb diverses romances, algun concertant, dansa, personatges còmics, participació de comprimaris o en la repartició dels rols. Paper d’autoritat per a baix com va ser el Comte d’Artell del solvent Pablo López. Parella d’enamorats, tenor i soprano, a priori en circumstàncies socials adverses per a l’amor, encarnats per Daniel Alfonso, forçat en el cant, i especialment María Hinojosa que va oferir una lliçó de cant amb gran capacitat pel fraseig, magníficament timbrada, de volum molt considerable i capaç d’exhibir-se sobre notes llargament tenutes en crescendo. El còmic principal, el va fer el tenor lleuger Jordi Martí, molt hàbil com actor. Tot rematar per un tradicional i ineludible final feliç sarsueler.

Més enllà de si els resultats artístics van ser molt millorables –des del vocal i musical fins al de la direcció escènica- cal reconèixer que el llibret de Joan de la Creu Ballester té algun cop graciós i algunes versificacions hàbils pel trobador malgrat les irregularitats. Ens empatxa per la poc consistent i descarada apologia de la catalanitat dels trams corals o per un final, ineludiblement feliç com demana la sarsuela, però irrisori quasi infantil. Tant és el discurs patriòtic que en alguns moment pot fer témer l’adveniment de la pestilència política davant la qual no podem oblidar que la política pot ser un art, però que l’art quan es política deixa de ser art. Afortunadament, en casos així les manifestacions artístiques no traspassen les seves fronteres. Tot i això, és positiu –i més amb la tangent social- que la segregació racial sobre el musulmans quedi minvada pel tracte hospitalari del Comte d’Artell, que es valori la vessant científica i les aportacions culturals d’aquesta civilització o que es faci alguna referència a la cultura del mestissatge visionada de la tòpica relació entre el foraster i la soprano protagonista. D’altra banda, la vessant còmica presenta les tòpiques peripècies donjuanesques d’un personatge a qui, malgrat l’ embolcall poètic, els plaers més primaris el tempten com a tot mortal.

Servida amb una caòtica Simfònica de Sant Cugat amb la batuta titular de Josep Ferrer, la partitura de Lluís Melo parteix d’una vena cantable i finals tendents a l’agut, amb sonoritats estranyes en alguns contrapunts poc definits i alguns efectes fora de lloc. Cas del toc de copes en una de les romances de Griselda, que un senzill triangle hagués resolt amb més brillantor. També s’hi va enyorar una recerca d’algun esbós aràbic en el joc de timbres que poses color a les escenes on apareixien l’emir musulmà i la seva filla o, fins i tot, alguna referència de música turca -gens llunyana a la tradició europea-.

L’ escenografia única, excusant-ne els decorats de paper, només interaccionava frontalment i el poc reeixit joc de llums, focalitzat a les romances i només canviant cap a algunes nocturnitats, va ser el pobre. Aquí no s’ho valen excuses. Amb una mica d’idea La Faràndula està sobradament equipat per assumir altes cotes de creativitat. Tan per cent igual de la direcció escènica en els moviments de conjunt i les seves entrades i sortides. Amb tot i malgrat un regust amarg, reitero la meva satisfacció per la gesta i per l’atreviment sense quasi recolzament que, de ben segur, progressarà si es confirma un calendari d’actuacions futures.

Un estrena que amb tanta apel•lació directe a la fibra d’un públic, el qual majoritàriament ha vist esclafada la identitat patriòtica durant dècades, la rebuda no podia ser sinó positiva. Tant com ho va ser la convocatòria que fins i tot va comptar amb la convergència de certs polítics. Tot un gest d’atenció del qual altres n’haurien d’aprendre.

Albert Ferrer i Flamarich
Catclàssics