Cerca de crítiques

Enquesta

Òpera de Butxaca a la Beckett

Volum simfònic per a un ritu de cambra

5/11/2006 |

 

"Trenes de marzo"
Idea original: Lars Graugaard i Claudio Zulian
Llibre: Toni Montesinos
Direcció escènica: Rafel Duran
Intèrpret: Oriol Rosés
Dia i lloc: dijous, 2 de novembre (fins avui) a la Sala Beckett. Festival d'òpera de butxaca.

Ha hagut de ser un danès el que hagi gosat fer catarsi de l'atemptat terrorista de l'11-M. Rafael Duran ha ideat una posada en escena minimalista, amb un marcat to de ritual, però el volum (si més no, el dia de l'estrena) era eixordador. Costa fer una aproximació a la intimitat, amb una música suggeridora però cridanera. Pel que fa a la partitura, mentre els tons recorden, amb encert, el tren i també melodies arabitzants, la veu s'obsessiona en una frase musical repetitiva, que esgota. L'intèrpret fa un treball ingent, multiplicant-se en personatges i funcions, que no pot reblar degut a una partitura que matxuca.

A escena, hi ha posat una víctima que dialoga amb terroristes i polítics, instants després d'haver descobert que aquell tren transparent que no para a cap estació el trasllada al més enllà, i no precisament a Madrid. És llavors quan es lamenta de no haver-se acomiadat de la dona. Emotiu com els comentaris de l'iraquià mort en l'enèsim atac selectiu de les forces aliades. Aquest aire, que és el més proper al testimoni i que evoca el muntatge Morir a Bagdad (representat a Mataró com a rebuig de l'entrada en la guerra de l'Estat espanyol i que després es va veure al CCCB), és el més convincent. Llàstima que després el llibret es traslladi a la denúncia (quasi militant per coneguda) de la nul·la trobada d'armes de destrucció massiva i de la manipulació política per voler amagar l'evidència davant d'unes imminents eleccions generals. Aquest text hauria estat una revolució els dies posteriors a l'11-M, però avui, tot i la insistència de complots impossibles que el sector més conservador pretén trobar, formen part d'un discurs caduc. I és una llàstima perquè el punt de partida és bo, amb la víctima i la seva veu que ressona com a damnificat dels aliats (una altra manera de terrorisme). L'americana blava amb la bandera espanyola a la butxaca superior resulta massa evident. Els rètols amb el recompte de morts i de ferits en cada atemptat, i també en les diferents accions en pro de la democràcia occidental són conegudes. És bo que se'ns recordi, però potser millor a través de la identificació amb els altres. Fa poc, a la Beckett, la denúncia era sobre Rwanda. Dades també sagnants que ni tan sols taquen les portades dels diaris. Li falta una òpera com aquesta.

JORDI BORDES
El Punt