Cerca de crítiques

Enquesta

Oue s'estrena amb l'OBC

Poligàmia feliç

24/10/2006 |

 

No hi ha res com els primers estadis d'un matrimoni, quan les il·lusions encara són fresques i el futur està obert a totes les possibilitats. Millor encara si la lluna de mel és poligàmica, com la que viuen Eiji Oue, l'OBC i el seu públic, almenys si fem cas de les cares de felicitat que hi havia a les dues bandes de l'escenari després del primer programa del director japonès com a titular de l'orquestra. Oue va començar el seu mandat amb una intel·ligent picada d'ullet en forma d'obres d'Albéniz i Gerhard, dos exemples magnífics del bo i millor que ha donat la música catalana que esperem que no quedin en un simple gest. Sobretot, perquè tant el colorisme scherzant de la Catalònia del de Camprodon com la densitat contrapuntística del Concertino per a corda del de Valls van rebre (descomptant certes tensions en l'afinació al final del segon temps d'aquesta peça) acurades lectures.

La Cinquena simfonia de Mahler sempre és una bona targeta de presentació (també la va emprar Rattle a Berlín) i Oue va obtenir un sorollós triomf que, tanmateix, admet algunes observacions. Va ser una versió opulenta, amb una OBC concentrada i rutilant (espectacular Mireia Farrés a la trompeta), però la brillantor descarada cercada per la batuta no va ser de franc. Oue no va controlar prou el so d'un metall per natura expansiu en una acústica com la de l'Auditori per evitar que la corda quedés anorreada en uns grans tutti sovint convertits (en especial en el final) en una successió de clímax eixordadors per manca de gradació en les tensions. Per altra banda, l'alta temperatura emocional anava amanida amb un munífic ús del rubato que va vorejar l'immobilisme més deformador en un narcisista Adagietto. Malgrat tot, esperem que la flama de la lluna de mel no quedi apagada per la rutina del matrimoni.

Xavier Cester
Avui