Cerca de crítiques

Enquesta

Barenboim interpreta la Novena de Mahler

Extremós en els extrems

23/10/2006 |

 

Daniel Barenboim, que prepara amb Pierre Boulez uns Festtage Mahler a Berlín, programa les gires de la seva orquestra en conseqüència. Obrint la setmana mahleriana de Barcelona -i als antípodes de les disseccions intel·lectuals del seu col·lega-, va oferir una Novena visceral tributària d'esglais apocalíptics, però amb un final quasi rialler.

Mahler la va compondre quan sabia que ja només viuria pocs mesos. Sempre l'havia obsedit la idea de la finitud, de la contingència efímera, de la mortalitat més que de la mort física, però la Novena ja és una pura vivència tanàtica, una clara frontera. Si hagués completat la Desena hauria entrat en una regió especulativa on abandonaria les espirals centrípetes de l'expressionisme romàntic per centrifugar-se en mil direccions, el pas que va donar Schönberg.

Igual que la Patètica de Txaikovski, l'obra esclata en els moviments extrems i utilitza els centrals com a tàctica dilatòria abans d'una esborronadora dissolució final on la música, metàfora de la vida, glateix pel silenci, apaivagada en el no-res.

Amb la brillant prestació d'una Staatskapelle sense excel·lències i un so que saturava l'acústica suplementada de trons del Palau de la Música Catalana, la verborreica lectura de Barenboim va oscil·lar com cap altra entre la llum i la tenebra explotant a fons els extrems -pànic, histèria, ràbia, dolor moral, càstig, condemna, consol, sublimació- i conduint l'extraordinari final, no cap a l'expressió de darreres lassituds vitals, sinó com la via cap a una ataràxia nirvànica entesa com una autoabsolució.
Xavier Casanoves Danés
Avui