Cerca de crítiques

Enquesta

Recital de Matthias Goerne al Liceu

El corn meravellós

22/10/2006 |

 

Programa: Onze dels Wunderhorn Lieder i Simfonia n.5 de Gustav Mahler
Lloc i dia: Gran Teatre del Liceu, 20 d'octubre

La part més càlida del concert va ser les peces escollides d'una extensa sèrie de Gustav Mahler titulada Wunderhorn Lieder, un recull popular de cançons, de les quals Mahler en va musicar vint-i-tres. També, de totes les cançons, va publicar les primeres amb el nom d'Humoresques, la qual cosa en dóna ja una clau interpretativa. Matthias Goerne, el baríton que es va donar a conèixer al nostre país ja fa anys a la Schubertíada de Vilabertran i que enguany hi ha interpretat els tres cicles més coneguts de Schubert, debutava al Liceu. Magníficament acompanyat per l'orquestra dirigida per Sebastian Weigle, ens va fer passar de la fantasia de les Llegendes del Rhin a la ironia de la Prèdica als peixos d'Antoni de Pàdua, tot recorrent a la imatge del nen que té fam a Das irdische Leben. I el conjunt perlat d'una certa atmosfera de derrota que va del cant del sentinella al Schildwache inicial i del Der Tambourg'sell que va cloure el cicle no es podien cantar millor, tot i que la veu de Goerne és ben especial perquè brilla en la seva projecció mitjana i aguda, com correspon a un bon baríton romàntic, però se li enfosqueix a les notes baixes, no sense donar-los un encís especial. Hom està acostumat al Mahler simfònic ample, llarg i extens, i hauria desitjat com un coixí sonor entre peça i peça, sense aturar-se i provocar la distensió i, per afegit, les ja, sembla, inevitables estossegades.

Una altra cosa va ser la segona part, amb la Simfonia n.5, que a la mateixa hora s'estava tocant a l'Auditori amb l'OBC dirigida per Eiji Oué. Per aclarir-ho a algun lector que ho ha preguntat, no comento mai els concerts de l'OBC i de l'Auditori perquè formo part del seu consell rector i no es pot ser art i part... La cinquena va sonar bé en molts moments, com en l'Adagietto, cantat com potser només ho pot fer una orquestra d'òpera, o al final del segon temps, al qual Mahler fa la indicació «amb gran vehemència», o el populisme del rondó conclusiu que deu haver donat molts temes als seguidors successius de Pep Ventura. Fer aquesta simfonia després dels Wunderhorn té sentit perquè en el primer moviment hi regna el mateix clima que en el darrer dels lieder interpretats. I en el quart temps, el fagot entona també una de les cançons cantades, l'Elogi del seny, i quan s'assembla a una fuga hi sona també el mateix tema, prou irònic amb la crítica quan parla d'un ase que ha de triar entre el rossinyol i la cucut i s'inclina per la darrera. En la resta hi va haver sensació de fredor i distància, més preocupat el gest del director a quadrar la difícil obra que no pas a extreure'n expressió. No sé si la col·locació de l'orquestra ho pot afavorir. Tot plegat, llums i ombres d'una bona vetllada musical.

Jordi Maluquer
El Punt