Cerca de crítiques

Enquesta

'La clemenza di Tito' al Liceu

Edifici en projecte

4/10/2006 |

 

Per fi! Després de lustres condemnada a la castració de les versions en concert, La clemenza di Tito ha recuperat la condició de "vera opera" (en definició del mateix Mozart), és a dir, escenificada. Que el resultat fos un ver èxit és una altra història. Sebastian Weigle va assegurar la continuïtat dramàtica del discurs i va obtenir un so prou refinat de l'orquestra, però hi va haver massa brusquedats i detalls sense polir. A més, la presència de l'amplificat fortepiano fora dels recitatius feia més nosa que servei.

Nexe d'unió de dos dels protagonistes va ser una col·lecció irritant d'amaneraments en el cant. Michael Schade és un Tito que coneix tots els ressorts del paper, però els seus fils de veu artificiosos, més que subratllar la bondat de l'emperador, li treuen caràcter. En el seu haver hi ha un Se all'impero d'agilitats ben resoltes, potser perquè ja no es barallava amb la incòmoda cua del vestit. Més peculiar és el cas de Vesselina Kasarova, Sesto de vocalitat generosa i expressiva. La seva encarnació, tanmateix, seria més lloable si renunciés als sons exageradament inflats, als atacs abruptes i a un sentit del legato que prefereix la sotragada a la llisor. Amb un tipet envejable i un instrument a joc, Véronique Gens no va tenir cap problema per fer creïble l'embadaliment de Sesto per Vitellia. Li mancava fermesa en el registre greu per donar més autoritat a la filla d'emperador, però Non più di fiori va ser un convincent retrat de la seva ensulsiada emocional. L'irreprotxable Annio de Marianna Pizzolato, la dolça Servilia d'una infrautilitzada Ofèlia Sala i l'anodí Publio d'Umberto Chiummo completaven un equip vocal més sòlid que entusiasmant.

Ben mirat, tots plegats no desentonaven en la proposta de Francisco Negrín, presidida, si seguim les referències arquitectòniques del muntatge, no per la proporció àuria sinó per l'aurea mediocritas que senyoreja avui en dia en el món de l'òpera. Amb tota la parafernàlia del foc purificador (una projecció maldestra) i el renaixement per l'aigua (amb una miserable ampolla), era lícit preguntar-se si Negrín no havia confós La clemenza amb Götterdämmerung. Les dues plantes en posició vertical que conformaven el lleig decorat del primer acte (tot un obstacle per a un fluid moviment escènic), contrastaven amb la desolació gairebé lunar del segon i que donava pas a un renaixement amb branquillons i un cor alliberat de l'americana i corbata que ens feia témer la celebració d'una festa tipus flower power. Amb escenes maldestres com l'enfrontament entre Sesto i Tito, va quedar clar que l'edifici dramàtic de Negrín no va superar l'estadi de projecte.

Xavier Cester
Avui