Cerca de crítiques

Enquesta

Xostakòvitx pel Trio Lom

Celebració Xostakòvitx

20/9/2006 |

 

El proper dia 25 farà cent anys que va néixer Dmitri Xostakòvitx a Sant Petersburg. La Fundació Caixa de Catalunya, dintre del seu cicle Celebracions, va commemorar-ho uns dies abans. I com és costum en aquest cicle, abans dels concerts hi ha una petita introducció sovint en forma de diàleg entre dos experts. En aquest cas van ser el president de l'Associació Catalana de Compositors, Domènec Gonzàlez de la Rubia, i el crític i historiador de la música Juan Carlos Moreno. Van xerrar amb tota naturalitat, de manera una mica desordenada, però va aconseguir submergir-nos en el món del compositor rus. Van tallar quan va arribar l'hora però feia la sensació que la tertúlia hauria pogut seguir un parell d'hores més. Vam treure'n la conclusió que veien Xostakòvitx com un home obert, revolucionari però tensionat per l'obligació, sobretot en les seves obres simfòniques, d'haver-se de subjectar a una forma estructuralment clàssica per imperatius del dictat estètic que van viure a l'URSS, en època de Stalin. En les obres de cambra se sentia més lliure i hi podia aflorar el seu esperit genuïnament rus ple de rauxa, passió, ironia i, a vegades, humor. Van parlar també de la influència de Musorgskij, Txaikovski i Mahler en la seva obra.

El concert, a càrrec del Trio Lom, va començar amb una obra de joventut, el Trio núm. 1, op. 8, en què no es fa pròpiament música de trio en el concepte clàssic sinó que són tres instruments solistes, amb molt protagonisme individual, que es relacionen. Treball dels darrers cursos de conservatori, va ser rescatat de l'oblit per un deixeble seu. És una sonata en què el paper més agraït el té el violoncel que, en aquest cas en mans de Josep Mor, reprèn amb un tema dolcíssim i profund els clímaxs expressius que assoleixen els tres instruments alhora.

Xostakòvitx va ser un home obert i revolucionari, però tensionat per l'obligació, sobretot en les obres simfòniques, d'haver-se de subjectar a una estructura clàssica per imperatius del dictat estètic de l'època de Stalin. En les obres de cambra se sentia més lliure i hi podia aflorar el seu esperit rus ple de rauxa, passió, ironia i humor Van seguir les cançons del seu Op. 127 sobre poemes del simbolista Aleksandr Blok (1880-1921), en què la veu es combina amb el violí sol, amb piano sol, amb piano i violoncel, amb violí i violoncel i, la darrera, amb el trio sencer. No sabem si per elles mateixes ja que la versió que coneixíem de Natàlia Gerassimova tampoc és del tot convincent, o per la manca de comunicació de la cantant Young-Hee Kim, amb alguns moments, però, de delicadesa, com ara a la Cançó d'Ofèlia, ens van deixar en un estat neutre, indecís. A la fi un conegut trio, el Núm. 2, op. 67, va permetre el lliurament a fons dels músics. Combina vulgaritat, rítmica popular amb detalls irònics, com ara el començament, en què confia les notes altes al violoncel i les greus al violí –aquí amb el bon so de Joan Orpella–, i extremadament refinats, com ara el final, en què després d'uns moments plens de vigor, s'acaben desgranant les notes amb suavitat i deixant que es fonguin amb el silenci.

Jordi Maluquer
El Punt