Cerca de crítiques

Enquesta

Simposi Internacional Arnold Schönberg

Entorn de Schönberg

17/9/2006 |

 

Dins del marc del Simposi Internacional Arnold Schönberg del qual El Punt va informar àmpliament el passat dia 9, es va celebrar un concert dedicat al compositor vienès, al seu deixeble Robert Gerhard, al deixeble d'aquest darrer, Joaquim Homs, i a compositors catalans que, després, d'alguna manera, han reflectit l'empremta de les innovacions compositives de la anomenada Segona Escola de Viena. La col·laboració per aquest simposi entre la Fundació Caixa de Catalunya i l'Arnold Schönberg Center durà la repetició d'aquest concert a Viena, fet que és important per a la difusió de l'obra dels nostres compositors. En diversos formats de cambra, les obres van ser interpretades pels excel·lents músics de l'Ensemble Reconsil, entre els quals voldríem ressaltar l'especial qualitat del violoncel, de la viola i del fagot. Per aquest cronista, l'obra que li va causar més impacte va ser la Cello Sonat (Sonata per a violoncel i piano) de Gerhard, estrenada a Londres el 1964. Un començament d'aparença rudimentària, que crida l'atenció de l'espectador, es resol en un discurs suavíssim on la riquesa de matisos i la dialèctica gens confusa entre l'enorme quantitat de cèl·lules que la componen, fan que l'audició vagi ampliant horitzons en una progressiva descoberta mental. Requereix, amb l'imprescindible piano, un important virtuosisme per part del violoncel. El concert va començar amb Variacions i fuga sobre un tema d'Alban Berg, de Josep Soler. Va seguir amb l'esmentada obra de Gerhard i després amb Dos soliloquis per a trio de cordes i piano, d'Homs, que és un compositor que versiona moltes de les seves obres per a diverses formacions. Composta originalment per a piano sol i de la qual hi ha un esplèndid enregistrament de Jordi Masó, la participació dels tres instruments de corda li endolceix la meditació íntima. Com a exemple, quan a les inquisicions primeres del piano hi respon una dolcíssima intervenció de la viola. La primera part va acabar amb uns Epigrames de Benet Casablancas, traduïts per l'Ensemble d'una manera més punyent que no pas satírica. En la segona part es va tocar la Tensió-relax, de Joan Guinjoan, que en certs moments ens va semblar encotillada, sense aquests moments de llibertat que a vegades semblen caldre a un instrumentista massa pendent de la partitura. El concert va acabar amb la sòlida Suite op. 29, de Schönberg, que semblava contemporània a la majoria d'obres citades i que permet instal·lar-se, si es venç l'hermetisme aparent, en un món sonor en què el temps ja no es mesura sinó que es transforma en espai.

Jordi Maluquer
El Punt