Cerca de crítiques

Enquesta

Muti dirigeix la Philarmonia Orchestra

Rosamunda», per la concòrdia

15/9/2006 |

 

Fa setanta-sis anys que Francesc Cambó va publicar el llibre Per la concòrdia, de gran èxit editorial. El seu al·legat conciliador no va assolir, però, la consolidació de la pau. La proclamació de la República i la Guerra Civil posterior van consagrar l'existència de dues Espanyes i sempre hi havia la qüestió catalana com un ingredient important de la discòrdia.

La Fundació Grup 7, formada per dones empresàries, de la qual Adela Subirana és la presidenta, deu considerar que la situació torna a ser greu perquè en la Diada de l'11 de setembre organitzen un concert i fan un al·legat, elles que deuen conèixer bé les reaccions de la societat civil estatal, a la concòrdia entre Catalunya i Espanya en el marc d'Europa.

Riccardo Muti, un platonià que creu que la bellesa és bondat, venia a dir-nos en un discurset que les nostres armes, les d'Europa i naturalment Spagna, on administrativament estem inclosos, són la cultura i la bellesa i, per tant, cal utilitzar-les. Aleshores, per la concòrdia, i fora de programa, va oferir-nos una versió immillorable de la Rosamunda de Schubert perquè, va dir, es pot contribuir a la concòrdia amb la serenitat. I sens dubte la serenitat i, diria, quasi l'estat contemplatiu, amaren aquesta peça.

A Cambó el va contestar Bofill i Matas també amb un llibre, L'altra concòrdia, en què abonava assolir la identitat primer per poder construir una pau d'igual a igual. En el concert es van trabucar les dates: primer Bofill i Matas i després Cambó, perquè va començar amb una esplèndida versió, la millor que un ha sentit, de l'obertura Guillem Tell de Rossini.

Curiosament, és una obra amb entitat pròpia ja que, contràriament al que passa amb les obertures d'òpera, no fa referència a la música d'escena que preludia. La peripècia, doncs, d'un heroi de l'independentisme va obrir el concert del napolità Muti al davant d'una orquestra anglesa. Quan Muti dirigeix un compositor italià li emergeix un estat de perfecció, com en l'obra esmentada, que, en part, deu ser tributari de l'afecte cap a la seva petita pàtria.

En canvi, les altres obres del programa ja no van assolir el mateix nivell: va fer una Simfonia núm. 35 en re major, KV385, Haffner, en un estil seriós, solemne i lleugerament ampul·lós, això sí amb dignitat i bon gust; i de la Simfonia núm. 6 en si menor, op. 74, Patètica, en va oferir una versió contrastada però poc clarificada, un punt pesant, que va lluir en passar de l'exultant i obsessiva marxa del tercer temps a la meditació en adagio del final, en què tots els comentaristes concorden d'atribuir al pressentiment del compositor de la seva fi, ocorreguda un mes després de l'estrena.

La formació Philarmonia Orchestra té un so de luxe però en una sortida tardana d'una trompa en Mozart i un desacord en un duo clarinet-flauta en Txaikovski ens van fer respirar: la perfecció no existeix. Tampoc va ser gaire flexible quan Muti va començar el segon temps amb una agilitat que no van poder seguir i el director es va haver d'adaptar al seu ritme.

En canvi es va aconseguir un magma quasi wagnerià en moments de l'Allegro molto vivace, una de les moltes aportacions mutianes que serveixen per continuar considerant el mestre italià com un dels grans del nostre temps.

Jordi Maluquer
El Punt