Cerca de crítiques

Enquesta

Barenboim dirigeix la West-Eastern Divan Orchestra a Peralada

Barenboim a Peralada

24/8/2006 |

 

Beethoven: Simfonia núm. 9 en re menor opus 125 “Coral”.
Auditori dels Jardins del Castell de Peralada, 11 d’agost de 2006.
C. Nylund, soprano; W. Meier, mezzosoprano; B. Fritz, tenor; C. Fischesser, baix. Orfeón Donostiarra. West-Eastern Divan Orchestra. Dir: Daniel Barenboim.

La tornada de Barenboim a Peralada amb la West-Eastern Divan Orchestra venia precedida per la suspensió del concert previst en la passada edició del festival i amb la sempre concorreguda convocatòria que suscita una Novena que n’incrementaven les ganes de veure’ls en actiu. No obstant, els resultats, com sembla ser la tònica en algunes de les apostes de clàssica més atractives d’aquesta vintena edició a Peralada, van ser decebedors. Decebedors pels errors tècnics i la manca de nivell en, per exemple, les trompes, unes desconcertats flautes i fagots o un timbalista que no va saber realçar les particel•les del primer i del segon moviments amb uns redobles irregulars i un so sec respectivament, i limitades habilitats per matisar amb canvis de baqueta. Però decebedors també, i això sí que és greu, per una lectura irrellevant, mancada d’un discurs potent que no va passar de la mera complaença de tornar a sentir les mateixes notes.

A voltes amb uns plànols molt seccionats, la simfonia es va desenvolupar amb un primer moviment gens misteriós i sense aquella agressivitat en el seu clímax que culminen tot el caos inicial -ràpidament resolt- i un scherzo tenyit de certa innocència nostàlgica. L’Adagio, d’inici lent i reflexiu que en feia intuir l’aportació d’alguna substancialitat, va assolir el seu clímax sense cap tipus d’èmfasi ni substrat discursiu. El quart però va tenir alguns detalls de gust. Sens dubte, la corda greu s’afermà el protagonisme abans de l’exposició més lenta i des d‘un pianíssim quasi inaudible del tema de l’Alegria. D’entre els solistes, ressenyable la plenitud del tenor Burckhard Fritz que no va patir en cap dels trams de la dura escriptura i Waltraut Meier en la seva tessitura natural de mezzo -calia fer-la venir només per això?- va suplir en la mesura del possible la deficient soprano. Meritori també el cor que va convèncer en la variació fugada de l’himne amb exultant optimisme i matisos, malgrat alts voltatges en les fèmines en trams com la segona estrofa (Ja, wer auch nur ...) o no impregnar d’aquella mena d’alliberació contemplativa i paradisíaca en “Ihr stürzt nieder Millionen” que es va quedar en un mer cant eclesiàstic.

Com és natural després d’una Novena, de ganes de bisar entre el públic no en faltaven però Barenboim, visiblement poc entusiasmat pels resultats, després de cinc sortides a saludar va marxar. El que realment calia, i més amb la presència política a les butaques VIP era un discurs eloqüent que ens mantingués viva la il•lusió que tot l’entramat d’aquesta orquestra té alguna utilitat –mínim símbol- més enllà de la musical. I més amb l’actualitat bèl•lica.

Albert Ferrer i Flamarich
Catclàssics