Cerca de crítiques

Enquesta

Mozart a Porta Ferrada

Mozart a Porta Ferrada

24/8/2006 |

 

Mozart: Divertimenti K.251. Concert per a violí i orquestra núm. 3 en Sol major K. 216. Concert per a piano i orquestra núm. 21 en Do major K. 467.
Església del Monestir, de Sant Feliu de Guíxols. 7 d’agost de 2006.
István Kosztándi, violí, Ivón Frontela, piano. Orquestra de Cambra de la Simfònica de Szeged (Hongria).Dir: Marek Stryncl.

Com no, enmig del caire jazzístic pres en la 44ena edició, el Festival de Porta Ferrada no podia deixar de banda el 250è aniversari del naixement de Mozart. Per a l’ocasió, amb un repertori atent a la magnífica idea la de programar músics joves que acostumen a estar fora dels circuits internacionals de concursos. Intèrprets com la pianista Ivon Frontela que ja han assolit una formació i necessiten desenvolupar les seves aptituds, dialogar des de l’escenari a nivell de cambra i orquestral, troben d’aquesta manera una oportunitat que no acostumen a desaprofitar. I així ho va fer ella amb el concert per a piano mozartià més conegut, el número 21, on tècnicament va demostrar un domini total de l’instrument amb una articulació lleugera i precisa oferint una lectura que, reforçada per l’acústica, tendia més al romanticisme per la força impresa que a la delicadesa i transparència rococó. Quelcom emfasitzat per una menor prestació als detalls i a una riquesa del discurs que no tardarà en assolir.

Per la seva banda, l’Orquestra de Cambra de la Simfònica de Szeged la va acompanyar adientment malgrat un voltatge excessiu en els timpani de l’Allegro inicial. En la primera part van prendre forma el “Divertiment núm. 11 K. 251” amb especial prestació de l’oboè en moviments com el primer, realçant la Marcia alla francese –que tant li agradaven a Mozart- i un rondó final al qual una mica de jovialitat l’hagués fet menys reiteratiu. Però la sorpresa va venir quan el primer violí de la formació va intervenir com a solista en el “Concert per a violí i orquestra núm. 3 K. 216”. Símptoma de l’alt nivell mitjà dels músics de l’est que permet que un primer violí d’una formació mediocre assumeixi amb correcció i formalitat un concert com aquest.

Caldria, però, millorar dos punts. Un, la disposició de coixins pels bancs de l’església, i l’altre, les notes al programa, almenys en aquest concert, inexistents. I em permeto reiterar el ja dit en altres comentaris: els programes de mà testimonien la vetllada i són un baròmetre de la seva seriositat. Més quan el públic assistent no és específicament melòman, unes breus notes explicatives sense gran profunditat ni tecnicismes són un comodí vàlid per fidelitzar espectadors.

Albert Ferrer i Flamarich
Catclàssics