Cerca de crítiques

Enquesta

Carmen Solis i Carles Daza a Santa Florentina

2/8/2006 |

 

Obres de Morera, Arditi,Tosti, Donizetti, Weber, Massenet, Verdi, Obradors, Gastaldon, Leoncavallo, Puccini, Soutullo y Vert.
29 de juliol de 2006
VIII Festival de Música Clàssica al Castell de Santa Florentina, Canet de Mar.
Carmen Solís, soprano; Carles Daza, baríton. Piano: Ricardo Estrada.

No és el primer recital de Carles Daza a les rodalies, ni tampoc en un festival d’estiu. I és que el guanyador de la IX edició del concurs Manuel Ausensi pas a pas va encarrilant-se fermament en cercles musicals més rellevants. Les qualitats l’avalen. I pels resultats s’ho mereix. Tampoc és el primer recital que fa acompanyat d’una soprano, siguin les també a mig consolidar-se María Hinojosa o Maribel Ortega. Pel concert del passat 29 de juliol del VIII Festival de Música al Castell de Santa Florentina, a Canet de Mar, la seva parella era la vencedora del VIII certament del mateix concurs Ausensi: la soprano extremenya Carmen Solís.

Amb la bona acústica del pati d’armes del més idíl•lic i impressionant dels marcs concertístics dels festivals d’estiu catalans, es van enyorar unes notes explicatives en uns programes de mà –i dol dir-ho- ben poc a l’alçada de la categoria i la qualitat d’un cicle com aquest. Quelcom que hagués complementat decorosament un recital ample i dur, confeccionat per una tirallonga de fins a disset peces d’autors variats a cavall entre els segles XIX i XX. La majoria amb el segell líric procedent del repertori operístic i sarsueler, així com de cançons catalanes i napolitanes.

Va ser amb aquest tipus de peces que començaren ambdós cantants les dues parts del concert. En la primera van destacar “Ideale” i “Vorrei” de Tosti per la forta dosi de sentiment. En la segona, “Musica Proibita” amb un influx de noblesa i un sol agut pletòric del baríton que van fer d’aquesta una de les intervencions més punyents de la sessió. En el cas de Solís van ser las “Coplas del curro dulce” de les arxiconegudes Canciones Clásicas Españolas d’Obradors on es va mostrar àgil en una peça a mig camí entre la pirotècnia de la coloratura i el cante jondo.

L’òpera també es va repartir en ambdues parts i si La Traviata no va ser menys, a ambdós encara els queda madurar el color vocal per fer creïble el seu personatge damunt l’escena. És qüestió de temps. En canvi, ja podrien atrevir-se amb I pagliacci (Daza ja en té l’experiència) que com les altres peces individuals no van baixar de l’excel•lència. Solís, amb els tres registres ben fonamentats i un timbre bonic, va demostrar posseir un instrument que, tot i no ser el més atractiu per a “Un bel di vedremo”, li permet articular i arriscar sense perill amb una potència considerable. És així com es va atrevir a incloure “Wie Nahte Mir...Leise” del Der Freischütz weberià, tan infreqüent en vetllades com aquesta.

Daza, de timbre tènuement obscur, va corroborar que és un líric pur. Amb exquisidesa en el fraseig va fer de l’Herodiade de Massenet i del, sempre noble en ell, “O Carlo ascolta” un altre dels punts forts de la nit, igual d’emotius que el mimat final de “Vieni, Leonora” de La favorita. Un nivell de intel•ligència interpretativa que llueix per unes bases tècniques, una homogeneïtat de registre i una pulcre dicció que, poc a poc, sedimenten el gran cantant que esdevindrà en pocs anys. I és certament admirable que els resultats fossin aquests a Santa Florentina l’endemà d’un també dur i llarg recital a Rubí. Símptoma, per tant, del bon estat i resistència del seu instrument.

Acompanyats pel impecable Ricardo Estrada al piano, com era previsible la sarsuela també hi va tenir cabuda. Dos fragments de La del soto del parral van precedir uns altres tres com a propines, duets inclosos, que pronostiquen que el gènere espanyol és un terreny fèrtil on, amb oportunitats dignes, brillaran sobradament. Si van fer que el tendenciosament públic fred del castell de Canet els acabés aplaudint amb l’entusiasme demostrat, què podrien fer a La zarzuela, el Real o el Liceu amb un públic ansiós d’èxits semblants?
Albert Ferrer i Flamarich
Catclàssics