Cerca de crítiques

Enquesta

'Luisa Fernanda' a Perelada

2/8/2006 |

 

LUISA FERNANDA de Federico Moreno Torroba.
22 de juliol de 2006
Auditori dels Jardins del Castell de Peralada, Peralada.
N. F. Herrera, C. Álvarez, J. Bros, M. Cantarero, R. Pierotti, J. Ferrer, S. Puértolas, J. A. Ferrer, F. Gallar, D. Rubiera, A. Rodríguez. Coro y Orquestra Sinfónica de Madrid. Dir: Jesús López Cobos. Dir. Esc: Emilio Sagi.

Poques vegades el baròmetre madrileny i el barceloní coincideixen amb la mateixa temperatura quan presencien espectacles comuns. I la Luisa Fernanda d’enguany, primer al Teatro Real i després al XXè Festival de Peralada -aquí el 22 i 23 de juliol-, va corroborar la divisió d’opinió entre ambdós focus. I fa de mal dir, per allò de què la veritat no és absoluta, però sembla que al litoral pocs deuen conèixer bé aquest títol de Moreno Torroba. Perquè al públic i, el que és pitjor, a quasi la totalitat de la crítica els va agradar un muntatge únicament rellevant per la qualitat vocal dels protagonistes i del cor. Ja que, sigui dit de passada, cap dels comprimaris ni dels petits papers va lluir-se gaire en les seves particel•les –mediocre Pierotti, inclosa-. I l’orquestra, sota la batuta del sempre respectable López Cobos, restà molt fluixa durant la primera meitat de la vetllada, ans el contrari del cor.

Tampoc va ser meritòria la direcció escènica, fútil, i passant per alt una caracterització dels personatges més profunda: únicament Carlos Álvarez, prodigiós substituint a Plácido Domingo, va assumir el seu rol amb excel•lència a tots els nivells. De la mateixa manera, percebent millores tècniques que n’accentuen la comoditat i fan que certa nasalitat semblin aigua passada, el tenor català Josep Bros va oferir un dels més pletòrics “De ese apacible rincón de Madrid” que el cronista ha escoltat en directe. Tot i això, no va creure’s ser el “pipiolo” a qui la vida tan ràpidament com l’ha afavorit, el tombarà. Mariola Cantarero, magnífica també en el cant, va ser més una toia folklòrica que una seductora duquessa amb interessos polítics –un homenatge a la Durcal i a la Jurado?!-. I Nancy Fabiola Herrera va convertir a Luisa Fernanda en personatge a la babalà de l’home que en cada escena la pretenia, sense despuntar dramàticament en el monòleg de l’acte segon contra la duquessa i amb un cant molt perfectible tècnicament i estilística.

Pels qui tenim alguna referència del muntatge del mateix títol al Teatro de La zarzuGela de Madrid l’any 1999, es va evidenciar que la cirurgia aplicada a la producció era vertaderament lamentable. Amputacions a tord i a dret –quelcom enaltit entre els assistents!- que no van respectar les escenes de controvèrsia política de l’acte segon, i que van reduir fer d’Aníbal un personatge insignificant –favor agrair amb un actor del qual dubtem hagués estat prou a l’alçada-. Tampoc l’acompanyant de la Duquessa, Jerónomo, van sobreviure a la guillotinada. Tot amb l’agreujant de què l’acció evolucionava massa ràpidament i creava contrastos entre les actituds dels protagonistes poc orgàniques –principal perjudicada? Luisa Fernanda-.

De la proposta escènica, que no va fugir d’una plasmació simple i poc elaborada, només va tenir efectivitat el contrast entre blanc i negre en el repartiment i el punt simbòlic de la nena que, passejant-se, preludiava la futura República. Naïf la maqueta de Madrid a la part frontal esquerra de l’escenari i ben poc imaginatius el telons que diferenciaven els primers plans, així com molt descuidat l’acte II: en especial, la descafeïnada confrontació entre Javier i Vidal quasi bé sols, en una plaça que havia d’estar plena. L’únic acte plasmat amb decència fou el darrer, tot i que no s’entén com en una població espanyola on l’analfabetisme era de més del seixanta per cent a l’època, els vilans de “la tierra extremenya” llegissin poemes penjats de l’arbre guarnit.
Si es representa així una sarsuela on el llibret és un dels més qualitatius del gènere, també s’acceptarà l’escapçament dels sí infumables recitatius de les òperes barroques i sèries? O que els finals rosa de l’operetta es canviïn per sang i fetge? Un muntatge que es va vendre, fins i tot, sota la ventura d’una apologia del gènere espanyol i precisament és com menys s’havia de proclamar. Desenganyem-nos: les nòmines i el talorani per fer una producció històrica en una direcció modèlica hi eren. El resultat, però, va ser el d’una versió mediàtica i operatitzada que únicament podia funcionar en versió de concert tal i com es contemplava originàriament.

Albert Ferrer i Flamarich
Catclàssics