Cerca de crítiques

Enquesta

Lohengrin al Liceu

Gloriosa reposició de l'heroi impossible

24/7/2006 |

 

Reproduïnt-se al final part de l'esbronc, però més contrarestat per aplaudiments entusiastes, amb què fa sis anys es va rebre la seva estrena al mateix escenari, va tornar divendres al Liceu el muntatge de Lohengrin, que posa en escena l'acció d'aquesta òpera de 1851 en un col·legi prussià el 1848, just quan Wagner va participar en la revolució i després va viure la decepció del seu fracàs. Hi va tornar gloriosament, amb la contribució decisiva dels magnífics intèrprets: John Treleaven (elegant Lohengrin), Emily Magee (delicada Elsa), Luana de Vol (amb intencionada dolenteria fent d'Ortrud) i Hans-Joachim Ketelsen (un Telramund rigorós); d'una esplendorosa orquestra del Liceu (que sembla que s'apassiona i així dóna el millor d'ella mateixa amb Wagner) dirigida per Sebastian Wiegle, i d'un cor meravellós tant pel que fa a l'aspecte vocal (excel·lent treball de José Luis Basso) com pels seus moviments. Hi va tornar afortunadament per poder disfrutar-lo i pensar-lo novament amb la condició d'aparcar els prejudicis sobre la manera en què ha de representar-se Wagner.

Aquest muntatge no és una arbitrarietat capriciosa. En l'espai d'una escola, que encara ara pot ser un lloc d'innocència, ni que sigui fràgil, Lohengrin (aquest cavaller del Graal que no pot dir el seu nom per no haver de tornar al seu lloc d'origen i així renunciar als plaers humans) s'hi fa present perquè és invocat per una nena, que creu possible un miracle. Com hi creu la nena d'Ordet, de Dreyer. O com en alguns westerns els herois ferits (perquè són culpables de la seva violència) revénen des de la línia de l'horitzó reclamats per la fe d'un nen o una nena. Elsa de Brabant, doncs, fa venir l'heroi. La innocència, però, es perd. Aquest és el drama que vol fer present Peter Konwitschiny, que té la virtut de no tenir només una idea, sinó de no deixar de treballar-la mai en escena. Es perd amb el pas a la vida adulta. Es perd perquè la utopia xoca amb la realitat. I sobretot perquè apareix la violència. Quan, finalment, mata Telramund, Lohengrin sap (i ho diu) que s'ha perdut tota possibilitat de la felicitat. Des d'aquest moment, una profunda tristesa s'apodera de l'escenari. Això perquè, al capdavall, la humanitat no pot tenir la innocència de creure en els herois que salven. Sap massa de la destrucció a la qual duen aquells que diuen que la volen redimir. I això és en la imatge final d'aquest muntatge que, ubicant Lohengrin en l'espai d'una escola, també té l'efecte de reduir la grandiloqüència wagneriana. Una proposta tan lluny del nazisme com conscient de la seva amenaça.

Imma Merino
El Punt