Cerca de crítiques

Enquesta

Lohengrin al Liceu

'LOHENGRIN', la tornada al col.le no agrada gens

23/7/2006 |

 

DIRECCIÓ Sebastian Weigle (musical), P. Konwitschny (escena)
CANTANTS John Treleaven, Emily Magee, Luana de Vol
DIA 21 de juliol

La polèmica estava servida; després de sis anys des de la presentació al Liceu de la controvertida posada en escena de Peter Konwitschny del Lohengrin wagnerià, una part important del públic va tornar a censurar amb esbroncades sonores la revisió que el director teatral alemany planteja de l'última òpera romàntica de Wagner. Sotmetre a un procés de descontextualització qualsevol obra del pare de l'òpera alemanya suposa sempre un atreviment tant per l'halo de tradició que contenen els seus drames lírics com per la desbordada passió dels seus seguidors i més si es té en compte que Barcelona és una de les ciutats wagnerianes per excel.lència.

Konwitschny trasllada l'acció des de l'Alemanya de l'edat mitjana a una aula decimonònica plena d'adolescents en una aposta clara pel vessant immadur dels personatges. Titllada d'anacrònica, la proposta va més enllà de suplir armadures, barbes medievals i perruques rosses per mitjons curts, espasins de fusta i pupitres, ja que Lohengrin tracta de la confluència entre la dimensió celestial i la terrenal: en la relectura de Konwitschny es manté incòlume aquest missatge, tant com la soledat i incomprensió del personatge principal davant del món que l'envolta.

Només feia falta relaxar-se i interactuar amb la proposta per disfrutar de l'espectacle que, per exemple, oferia el cor --per al qual la direcció d'escena va reservar una part sumptuosa-- com a protagonista d'excepció. En l'àmbit musical s'ha de destacar una orquestra que, sota la batuta de Sebastian Weigle, va sonar pletòrica i amb acurats matisos que van evidenciar un teixit harmònic de gran bellesa.

En l'apartat vocal, afavorit per una escenografia tancada que va potenciar (¡quin descans!) la projecció de les veus (sense comparació amb la recent Butterfly), la balança també va resultar interessant: el més fluix, el Lohengrin de John Treleaven, que únicament va arribar a conquistar en el seu duo amb Elsa del tercer acte, va oferir en la resta una veu poc timbrada i d'emissió aspra; l'Elsa d'Emily Magee va sonar exquisidament, amb mitjans de volum suficient però amb una llum que hipnotitzava; Luana de Vol no va reeixir gaire en el seu paper de la dolenta dolentíssima de la classe, però en l'àmbit vocal va seduir. Hans- Joachim Ketelsen i Reinhard Hagen com Telramund i Rey Heinrich, van ser un luxe, i l'Herald de Robert Bork va constituir un altre encert.

MANEL CEREIJO
El Periódico