Cerca de crítiques

Enquesta

La Coral al Teatre Grec

La Coral, setanta anys després

19/7/2006 |

 

Simfonia núm. 9 en re menor op. 125 “Coral” de Beethoven
Teatre Grec. 17 de juliol de 2006.
M. Planas, E. Cabero, J. Cabero, J. A. López. Orfeó Gracienc. Coral Carmina. The World Orquestra of Jeunesses Musicales. Dir: Yaaron Traub.

Ni que fos des d’una butaca poc privilegiada, cas del firmant, el simbolisme de la convocatòria mereixia totes les atencions. Tal i com Jordi Boixaderas va recordar en el pròleg –senzillament lectura del programà de mà- setanta anys després, el concert del “No” a la Guerra civil per fi es va celebrar.

No obstant, com algú va dir “el que va impedir Franco quasi ho impedeix la pluja”. Si més no durant més de mitja hora en la qual les corals, amanint l’espera, van oferir El cant dels ocells i Rusinyol, amb la participació del públic amb èmfasi hímnic. Però una Novena sempre és grata. I el públic que omplia el Teatre Grec de Barcelona va insistir en la continuïtat de l’acte quan les gotes no van ser una amenaça.

La lectura de l’israelí Yaaron Traub amb la The World Orquestra of Jeunesses Musicales, va ser decorosa i sense riscos, ni en el tempo ni en els matisos. Un punt planimètrica, escassament vistosa i misteriosa, amb menys jocs de tensions i color, val a dir, però, que més enllà de lleus errors i seccions que han de madurar, es va poder apreciar que el planter és presta a la fertilitat L’inici de la simfonia va pecar de certa discontinuïtat i irrellevància, mentre que en l’Adagio les fustes van aportar suficient sensibilitat en el fraseig. El quart moviment no va tenir la intempestivitat inicial però la seva construcció va ser prou curada. Per la seva part, el desplegament coral català -perquè orquestra i director no eren catalans? Candidats en sobren- resolgueren amb suficiència cada intervenció. Entre els solistes, el més rellevant va ser la fermesa del dur recitatiu a càrrec del baríton López.

En acabar, davant la insistència del públic i potser pel clemència del temps, van bisar amb entusiasme i brillantor el prestissimo final de l’obra, que era, com el mateix director va dir “el primer bis de una novena”.

ALBERT FERRER i FLAMARICH
Catclàssics