Cerca de crítiques

Enquesta

Il re pastore

Il Re Pastore a Oller del Mas: estrena amb 231 anys de retard

13/7/2006 |

 

W.A. Mozart: Il re pastore K. 208
Aminta: M.Teresa Alberola, soprano. Alessandro: Xavier Martínez, tenor. Elisa: Maria Hinojosa, soprano. Tamiri: Marta Valero, mezzosoprano. Agenore: Marc Sala, tenor.
Direcció d’escena: Roger Alier, assistent: Jordi Maddaleno.
Ricardo Estrada, clavicèmbal. Orquestra de l’Acadèmia del Gran Teatre del Liceu. Dir: Gueràssim Voronkov. Coproducció entre AMARESC i Xarxa de Músiques a Catalunya.
Oller del Mas, 7 de juliol de 2006

Si l’any passat el cicle Veus ens va sorprendre amb una divertida i estival Rita de Donizetti, aquest any ha tocat, dins el cicle Lírica al Mas, Il Re Pastore de Mozart. Un autèntic repte, com qualsevol òpera de Mozart, però encara més si sabem que aquesta obra no s’havia escenificat encara a Espanya, i per tant estem parlant d’una estrena estatal. I quin millor moment per esmenar aquesta mancança del repertori que durant el 250è aniversari del compositor.

L’inesgotable Roger Alier no en tenia prou de traduir els recitatius al català, i aquest cop també s’ha ocupat de la direcció escènica, amb la col•laboració dels encarregats d’anteriors produccions com en Jordi Maddaleno i n’Albert Ferrer. Amb notable encert, les seves idees pretenien posar de manifest els aspectes ridículs del protagonista, subratllant així la ironia d’aquesta òpera al•legòrica, tal com el mateix Mozart fa en la instrumentació. Tot això en un marc d’allò més adient per aquesta obra de caràcter rural com és el castell de l’Oller del Mas, i amb uns decorats senzills i simpàtics, sense cap més ambició que la de servir d’ambientació a l’obra.

El quintet de cantants, íntegrament format per joves del país alguns dels quals ja van participar en la precedent Rita, va executar amb gran professionalitat la no gens fàcil partitura. Si les dues sopranos ja van destacar en les seves intervencions en solitari, els seus compromesos duets no van ser menys reeixits, amb un perfecte equilibri entre les dues veus. En quant als tenors, Xavier Martínez va ser un còmic Alessandro, amb una dicció impecable. La veu, lleugera, patia una mica en el registre alt, però això no va perjudicar en absolut la interpretació. El tenor Marc Sala va fer valer el seu instrument, de bell timbre i ample sonoritat. Va demostrar una gran aptitud i sensibilitat pel cant mozartià, esdevenint potser el més correcte estilísticament dels cinc. La mezzosoprano Marta Valero va completar el repartiment en el curt paper de Tamiri
La presència d’una orquestra, poc habitual en aquest tipus de produccions a l’aire lliure, va donar el toc de luxe que una estrena així mereixia. L’Orquestra de l’Acadèmia del Liceu dirigida pel mestre Voronkov i Ricardo Estrada al clavicèmbal van fer que malgrat les cadires de fusta i els desnivells del terra ens trobéssim com en un teatre. Malauradament, potser perquè l’òpera -recordem que de joventut, quan tenia dinou anys- no presentava els atractius que el públic esperava, o perquè aquest ja estava cansat després de l’imperdonable llarg entreacte, la producció no va ser rebuda amb tot l’entusiasme que mereixia. Esperem que en les properes funcions en diversos punts del territori els problemes logístics no enterboliran la gran qualitat artística de la producció.

Elio Ronco i Bonvehí
Catclàssics