Cerca de crítiques

Enquesta

Selecció de sardanes per a cobla

So de cobla i de simfonia

10/7/2006 |

 

Selecció de sardanes per a cobla de Toldrà, Serra i Bonal, Albert i Rivas, Lloansí i Marill, Martínez i Comín, Ros-Marbà.
Oltra: Alimara.
Brotons: Concert per a tenora i orquestra opus 105.
Jordi Molina, tenora. Cobla Sant Jordi. Dir: Jordi León. OBC (Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya). Dir: Salvador Brotons.
L’Auditori de Barcelona, 1 de juliol de 2006.

L’inici dels juliols a L’Auditori el va marcar el concert d’arrel catalana que conjuminava la formació viva i esclatant de la cobla i l’orquestra simfònica, representades per la Cobla Sant Jordi i l’OBC respectivament, en cadascuna de les parts de la sessió. Una mescla, més aviat atípica, promoguda per la Federació Sardanista de Catalunya que ja comptava, però, amb algun precedent l’any 2000.

Una vetllada que en la primera part va deixar palès que la producció per a cobla i sardana compta, malgrat el poc ressò, amb obres i autors de ferm ofici i recursos. Alhora que un cert optimisme amb peces de generacions més coetànies com el Poema d’amor que neix de Fèlix Martínez Comín. Igualment interessants van ser Festa a Ciutat de Ros Marbà i Alimara de Manuel Oltra amb un tractament del material senzill però eficaç, amb tocs d’instrumentació i color atractius que van complementar un concert on les sardanes es van tocar magníficament per la Cobla Sant Jordi sota la direcció de Jordi León. Poques vegades es gaudeix de tan alt nivell en aquest àmbit.

Però el “hit” de la iniciativa el va posar -i com no!- una de les figures catalanes més versàtils i esteses del panorama actual com és Salvador Brotons amb el seu opus 105: el Concert per a tenora i orquestra. Encàrrec amb pretensions d’entrar en el palmarès de la literatura simfònica que tan l’OBC com el solista Jordi Molina van servir eficaçment, en una lectura que, com és propi sota la batuta de Brotons, no va escatimar en decibels i energia. Més pròxima a una simfonia concertant pel repartit protagonisme entre orquestra i solista, l’obra va tenir les habituals apoteosis orquestrals –i galeristes- contrastades per refinaments lírics –segon moviment-, amb innegables ecos mediterranis i l’ús de melodies populars catalanes –res novedós en aquest compositor- en una concepció agradable però menys clàssica de l’esperat. Si el volgut era una partitura de referència que explotés al màxim la personalitat de l’instrument s’hi va enyorar un patró més tradicional en l’arquitectura i més polièdric en les intervencions de la tenora. No obstant, passatges de virtuosisme d’agilitat i de registre, així com de dinàmiques, hi van ser.

ALBERT FERRER i FLAMARICH
Catclàssics