Cerca de crítiques

Enquesta

Ligorio i Garioud a la Schubertíada

Papers canviats

5/7/2006 |

 

Mentre la televisió documentava la ràbia futbolística davant la grandeur a la Schubertíada es comprovava com l'aristocràtica esplendidesa d'un pianista d'aquí s'imposava a la fúria d'un heterodox violoncel·lista transpirenaic. Començava el matx amb la Sonata núm. 2 de Beethoven on Romain Garioud es mostrava sec enfront del teclat imaginatiu i ultrasensible del manresà Daniel Ligorio. La impressió era d'uns sistemes de joc abocats, només puntualment, a resultats memorables. En solitari Garioud va tocar la difícil Suite espanyola del barceloní Gaspar Cassadó, el gran deixeble de Casals que data de l'any 1926 i es prodiga en ritmes folkloritzants catalans i andalusos que el francès ha d'interioritzar i aprendre a tocar amb més refinament. La sardana va sonar desafinada i francament insegura.

Ligorio excel·lia, després, en dos dels Impromptus D899 de Schubert que toca admirablement com unes improvisacions. És un pianista que ha demostrat tenir idees i una sòlida preparació. Per això, el menor relaxament trenca la línia com en les escales al final de l'Impromptu núm. 4 o l'aparatositat dels seus dos acords conclusius que desvirtuaven l'estupenda manera aplicada a la peça. L'amable (durant un segle, oblidada) Sonata Arpeggione de Schubert tancava la vetllada i, enmig d'una gran correcció, l'adàgio resultava ideal en temperar-hi Garioud la seva extremositat. Va tocar com a propina el Cant dels ocells amb una sensibilitat que l'assenyalen com a artista bipolar, de forta personalitat i en fase de desenvolupament.

Xavier Casanoves Danés
Avui