Cerca de crítiques

Enquesta

Concert simfònic al Palau, a la memòria dels àngels

25/6/2006 |

 

Orquestra Simfònica del Vallès
Régis Pasquier, violí
Edmon Colomer, director
Obres: Beethoven:Obertura Egmont; Berg: Concert per a violí i orquestra "A la memòria d'un àngel"; Dvořák: Simfonia núm. 9 "del Nou Món"
Palau de la Música, dissabte 17 de juny.

L’Orquestra Simfònica del Vallès es va acomiadar el cap de setmana passat del públic del Palau, i només del Palau, en l’últim concert de la temporada. Diem només del Palau perquè malauradament aquest concert no ha estat programat a Sabadell, capital de la comarca que dóna nom a la formació. Qui sap si per què el públic que omple regularment el Teatre la Faràndula no mereix gaudir d’un programa tan llaminer, amb un poc programat concert de violí de Berg, i la sempre benvinguda novena de Dvořák.

Després d’una correcta obertura Egmond, el mestre Colomer es va dirigir al sorprès públic per comentar el contingut del concert de Berg, amb la col•laboració dels músics i el solista, que van il•lustrar musicalment les seves explicacions, fent que els oients que el desconeixien en poguessin gaudir més plenament. No estaria de més que els articles del programa de mà s’estenguessin més en aquest sentit, ja que normalment el director no pot, o vol, dedicar part del concert a comentar l’obra.

L’execució va transcórrer amb un perfecte equilibri entre el conjunt orquestral i el solista. Régis Pasquier va afrontar les dificultats tècniques del concert amb seguretat i desimboltura, permetent-se una única relliscada, malauradament a l’última nota del concert, un sol agut mantingut en pianíssim que semblava que no es volia aguantar, i finalment va defallir abans d’hora. La interpretació d’aquest concert enguany era particularment significativa, ja que aquest any en fa tot just setanta de la seva estrena absoluta en el mateix escenari, el Palau de la Música.

La simfonia del Nou Món, a la segona part, va complir les expectatives del públic, omplint la sala de la riquesa tímbrica i rítmica pròpies del compositor txec. El primer temps fou un xic mancat de contrastos, i l’emotiu "largo" va destacar per la sensibilitat del solista de corn anglès, així com l’acurada línia melòdica dels violoncels. El tercer temps fou potser el més ben construït, amb el to jocós que pertoca, mentre que el no tan ben bastit "allegro con fuoco" es va salvar pel caràcter que li imprimiren els excessivament impetuosos metalls i les contundents timbales, a despit de l’equilibri sonor, ja que les cordes van quedar aquí particularment apagades.
A tall d’anècdota, alguns espectadors van establir un nou rècord en aplaudir sonora i llargament cada un dels moviments de la simfonia, sense comprendre, sembla, les indicacions de silenci de la resta del públic.

Elio Ronco i Bonvehí
Catclàssics