Cerca de crítiques

Enquesta

L'adéu de Martínez Izquierdo (que burros els músics!)

4/6/2006 |

 

Prokófiev: Concert per a piano i orquestra núm. 2 opus 16.
Mahler: Simfonia núm. 1 en re major “Tità”.
Sessió del 19 i del 23 de maig de 2006
L’Auditori, de Barcelona.
Arcadi Volodos, piano. Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC). Dir: Ernest Martínez Izquierdo.

La clausura de la temporada de l’OBC presentava canvis i incògnites. Dels primers, la substitució de Maria Joao Pires amb el Concert núm. 3 per a piano i orquestra de Beethoven per Arcadi Volodos amb el número 2 de Prokófiev. Entre les segones, saber el grau de implicació dels músics amb el director en les, a priori, sessions de comiat –malgrat els cinc programes previstos com a director convidat-, amb unes sessions tan exigents com antitètiques eren les obres que les conformaven: de l’antirromanticisme del compositor rus al romanticisme exacerbat i expressionista de Mahler.

Rematant l’aposta per grans intèrprets, la productivitat fou més que evident amb Volodos, a qui poques presentacions calen. El pianista rus va oferir una execució impecable del Segon de Prokófiev: tot el que s’espera d’un intèrpret excepcional i referencial com ell hi va ser creant climes d’una tensió captivadora en, per exemple, l’orquestralitat pianística de la cadència del primer moviment. Aromes de Liszt o Xostakóvitx tingueren cabuda en la visió compactada i unitària que evidenciava la capacitat de Volodos per absorbir la música, i convertir-se en l’autèntic motor de l’obra. Així és com va fer créixer una OBC prou a l’alçada de les circumstàncies amb un autor afí a les cotes idiomàtiques de Martínez Izquierdo. La resposta del públic va ser entusiasta i el pianista va demostrar l’ample domini de registres amb propines -diferents en les sessions- contrastants amb l’staccatíssim concert.

Una Tità-fred
Fruit divendres del que s’hauria de vendre en l’abonament com a “Concerts d’assaig general”, els resultats van ser tan poc engrescadors com dimarts. Encara que la lectura del darrer dia fos més rellevant i el moviment final denotés una construcció molt més ferma. I és que més enllà de si Martínez Izquierdo és o no un director hàbil en territoris romàntics, un concert de final de temporada que inclou un termòmetre com la Primera de Mahler forçosament és un repte.

Sense voler ser més papista que el Papa, costa d’acceptar que el contrabaixista desafinés el “Frère Jacques” o que la consegüent intervenció de la tuba sobrepassés amb escreix la dinàmica lògica d’un passatge en cànon com el referit. O que la majoria de trompes, tan fonamentals en l’obra i l’autor, ataquessin malament, anessin a destemps i també desafinessin bona part de les intervencions –algun tímid buhhh les va recompensar durant els aplaudiments!-. Per no recordar l’anèmic so dels violins, únicament acceptable en els trams lírics del darrer moviment.

Particularitats a banda, la lectura de Martínez Izquierdo va ser ben poc recreadora. Amb poca visió de possibilitats, flema dramàtica zero i escassa introspecció nietzscheiana. Una lectura que va sucumbir al parany d’un lirisme ensucrat, de colors atenuats, gens vehement i que no va destacar ni la cripticitat ni l’espectacularitat d’una obra que prefigura tot Mahler.

Així doncs, el primer moviment va iniciar-se amb una irrellevant introducció. Gens misteriosa, ràpidament es va resoldre amb el jovial tema autoprestat, que en la reexposició tampoc va tenir la musicalitat i l’espontaneïtat característica. Es van salvar però, unes fustes compactes i, en especial, els incisius efectes ornitològics del clarinetista Josep Fuster. L’Scherzo, carregat d’excessiva afectuositat, va traspuar uns pocs feréstecs aromes de vals straussià (malgrat el parentesc), tot i un trio d’aconseguida nocturnitat. El tercer, per alguns el millor interpretat (?), va seguir la línia precedent: banalització melòdica, i tintes d’ironia i provocació absolutament descarregades.

L’últim, amb una tempestuositat més marcial que electritzant, va aconseguir la potència per decibels i no per l’estridència tímbrica o pel cúmul de tensió generada. Els dos grans trams lírics van tornar a pecar de melodisme fàcil i falsa sublimitat, malgrat notar-s’hi un treball millor en la corda. I la coda, encetada pels bons atacs de les violes, va tenir menys triomfalisme del desitjat arran d’unes força absents cinc trompetes i també per un ús poc emfàtic dels “abellimenti”. Com era previsible el públic va ovacionar la simfonia, però és que ja sé sap que davant de l’efectisme del ti-tà l’aplaudiment està assegurat. Si hi ha algun mèrit, sens dubte, és de Mahler.

Grandiós Gratiniano
Enmig del desencís general mereixen apunt les tones de timbala de l’obra, hàbilment servides per un músic de senyalada valia com és Gratiniano Murcia. Intel•ligentment matisats tant el primer moviment –a excepció, com pertoca, del joc de tònica/dominant de la coda- com el segon i el tercer –ben precís en la pulsació-, es va apartar del primitivisme innecessari essent decisiu en el quart amb la inherent espectacularitat. De fet van ser els timpani, marcant prou bé els efectes –atacs, acords, redoblaments nítids i expansius, crescendos fulgurants, pianos sobtats...- els qui van salvar passatges com la Stürmisch o la coda, amb aquella urgència destralera d’un final que ho pot fer tremolar tot. I és que la complicitat, en aquest moviment, amb l’assistent Roxan Jurkevich va ser lloable, a pesar que l’instrument d’aquesta fos de qualitat bastant inferior, No obstant, en va extreure un so equiparable als timpani solistes –serà la temporada vinent la que, per fi, comptarà amb un nou joc de timbales per als reforços?-.

ALBERT FERRER i FLAMARICH
Catclàssics