Cerca de crítiques

Enquesta

L'adéu de Martínez Izquierdo (que burros els músics!)

Comiat titànic

28/5/2006 |

 

El final de la Primera simfonia de Mahler és normalment interpretat com un senyal optimista de triomf aconseguit amb grans penúries, i Ernest Martínez Izquierdo fa bé d'accentuar la brillantor descarada del fragment. Hi ha, tanmateix, alguns directors que veuen en la sequedat dels dos últims acords el col·lapse fulminant de l'heroi després del darrer (i titànic) esforç. Aquesta ambivalència es pot aplicar a l'última sessió de la temporada de l'OBC, la darrera de Martínez Izquierdo com a titular de l'orquestra i, alhora, una de les millors actuacions del director català a l'Auditori.

La cosa ja va començar animada amb Arcadi Volodos com a solista del Concert per a piano núm. 2 de Prokofiev, el mateix amb què va compartir escenari amb l'OBC fa tres anys i que aquesta temporada ha repetit a Ibercàmera. Les raons de la selecció són òbvies: Volodos, igual a ell mateix (és a dir, impressionant), sap que despertarà el deliri del públic gràcies a una tècnica aclaparadora que supera qualsevol anàlisi. En tot cas, orquestra i batuta van ser un xic menys metronòmicament precisos que els músics hongaresos que el van acompanyar fa tres mesos.

Pel que fa a la Tità, descomptant un excés de grumolls instrumentals causats per la síndrome de divendres vespre (el concert com assaig general), Martínez Izquierdo va signar una versió rica en contrastos ben integrats en l'esdevenir de la partitura, amb el zenit en un extraordinari tercer temps, on la batuta va accentuar amb bons resultats el perfum yiddish de la música de Mahler. Més endavant hi haurà temps de fer balanç de la seva titularitat, però de moment apuntem una curiositat: Martínez Izquierdo, com va fer el seu antecessor, Lawrence Foster, s'ha acomiadat amb Mahler.


X. C.
Avui