Cerca de crítiques

Enquesta

Tosca al Liceu

Joc inútil

9/11/2003 |

 

'Tosca', de Puccini. Paoletta Marrocu, Franco Farina, Robert Hale, Stanislav Shvets, Alfredo Mariotti. Escenografia i vestuari: Anthony Ward. Il·luminació: Robert Carsen i Peter van Praet. Director d'escena: Robert Carsen. Cor Vivaldi. Cor i Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu. Director: Giuliano Carella. Barcelona, Gran Teatre del Liceu, 5 de novembre.


El pes de la memòria pot ser terrible. Presentar les grans obres del repertori amb una relectura vàlida per als nostres temps sense perdre la força primigènia del títol en qüestió no és gens fàcil quan es lluita contra el record, més o menys fidel, de les bones (o no tan bones) vetllades del passat. El programa de mà del Liceu incitava, amb el seu repàs a les dives que han viscut d'art i d'amor a través del personatge de Tosca, a la comparació, sempre injusta, entre un abans vist com a gloriós i un ara sovint considerat insignificant. El muntatge de Robert Carsen originari de l'Òpera de Flandes parteix d'una idea intel·ligent, fins i tot brillant, però enfrontada amb un cul de sac: ¿com es poden homenatjar les dives a través d'aquesta megadiva que és Tosca, quan avui en dia aquestes criatures (les de debò, per descomptat) són una espècie en extinció?
Carsen intenta omplir aquest buit de base a través d'un joc de teatre dins del teatre (un recurs que li agrada força, també el va aplicar, per exemple, a Les contes d'Hoffmann que va muntar a París), oferint aquest melodrama dels melodrames des de dins i fora de l'escenari (des de la platea del teatre, rere el teló tallafocs, al bell mig de l'escenari), amb una Tosca actuant, o més ben dit, sobreactuant, sense parar i rebent, després de llançar-se a la foscor més que no pas al buit i un cop apagat el darrer acord de l'orquestra, els aplaudiments dels seus dos públics, el fictici i el real. Llàstima que la comèdia de les salutacions es va allargar artificiosament quan els liceistes ja havien deixat d'aplaudir, amb la qual cosa la rebuda tèbia que havia tingut la representació es va convertir en un plugim de xiulets puntuals.
Les contradiccions, nombroses, que aquest acostament implica respecte a la trama de l'òpera o els moments ridículament kitsch -la imagineria religiosa del final del primer acte per demostrar la idolatria que genera la diva protagonista, amb Tosca enlairant-se com si fos al Misteri d'Elx, guarnida de Mare de Déu, és per pixar-se de riure- no són, tanmateix, el principal handicap d'una posada en escena que, subordinada a una sola idea dramatúrgica, no aporta res més del que ja sabíem, amb la qual cosa el joc es consumeix en si mateix i esdevé totalment inútil.
Sort, però, que almenys en Paoletta Marrocu hi va haver una Tosca, si no ideal, sí almenys de consideració, que va entrar a fons en la proposta de Carsen. El seu tipus atractiu (el vestuari anys 50 li quedava la mar de bé) i la seva desimboltura escènica van anar acompanyats per un desig per donar el just pes a cada frase digne d'agraïment, tot i que el fraseig a vegades era massa entretallat. La veu no està exempta d'atractiu, però el registre greu no era prou consistent, el vibrato acusat de l'instrument pot fer-se pesat a l'orella (i va enlletgir un sentit Vissi d'arte) i en els grans clímaxs les forces eren les justes i prou. En tot cas, la soprano italiana no va tenir problemes a destacar en un mediocre repartiment on hi havia un Cavaradossi, Franco Farina, que només al tercer acte va intentar buscar una micona la poesia i els detalls expressius del rol després d'haver vociferat a plaer durant la resta de la funció, i un Scarpia, Robert Hale, que encara manté la seva provada classe, però que va mostrar un estat vocal deficitari i una manca perillosa de malignitat i poder de seducció. Exceptuant l'impecable Spoletta de Francisco Vas, els secundaris van ser d'una grisor extrema, començant per l'engolat Angelotti de Stanislav Shvets i el tan entranyable com caducat Sagristà d'Alfredo Mariotti.
Giuliano Carella va lluitar durant el primer acte per quadrar les forces a les seves ordres amb poc èxit perquè les cues a l'orquestra i els desfasaments amb l'escena van ser constants, mentre que el cor va mostrar la seva potència en el climàtic Te Deum. Als dos darrers actes, la situació es va endreçar una mica, però al costat d'alguns moments atractius en què va lluir el geni orquestrador de Puccini, hi va haver un flux dramàtic discontinu que no va ajudar a enlairar el vol de la representació. I si l'espectador no surt de Tosca colpit i sanament excitat per la tempesta d'emocions desfermades per l'òpera, és que massa coses han fallat.
Xavier Cester
Avui