Cerca de crítiques

Enquesta

La London Symphony Orchestra al Palau de la Música de València

15/5/2006 |

 

Prokofiev: Concert per a violí i orquestra núm. 1 en re major opus 19
Mahler: Simfonia núm. 1 en re major “Tità”.
9 de maig de 2005.
Sala Iturbi, Palau de la Música de València.
L. Batiashvili, violí. London Symphony Orchestra. Dir: Yuri Temirkanov.

Concert de gran expectació però de resultats tan superficials com tan antitètic i quasi antiestètic era entre sí el programa seleccionat. Per la seva part, el Concert per a violí i orquestra núm. 1 de Prokofiev va tenir una lectura i participació força rigorosa, amb aquell punt de sinceritat i poques pretensions que eviten riscos innecessaris. La presència de la violinista Lisa Batiashvili fou eficient i superà amb correcció els nombrosos paranys de la seva particel•la amb uns resultats analítics i prou expressius, fruit, en part, de la cura però sense cap voltatge destacable.

Tot al contrari de la Tità, que només es va allunyar de l’actuació de bolo en un Kräftig bewegt partícip d’aquesta sinceritat orquestral i del seu inherent aire rústic –tot i que no especialment agressiu- i en el tercer moviment, el més ben dibuixat i que permeté copsar amb escreix l’esperit mahlerià en tota la seva intel•ligència, mordacitat i, fins i tot, teatralitat. Els altres dos moviments van ser molt rutinaris i poc encomanadissos d’esperit vital, sense a més, els punts de misteri i ofuscació d’una obra tan profundament nietzschiana. El primer, d’evolució molt lenta i pretesa cambricitat, emfasitzà el caràcter liederístic en nombrosos trams però sense jovialitzar la reexposició i la coda.

El quart s’encetà amb un Stürmisch diluït, gens incisiu ni intempestiu, i amb uns timpani que si bé tècnicament eren perfectament aptes –com pertoca en una formació com la London Symphony- refermaren la durícia del seu so del primer moviment, també poc flexible. Els dos trams lírics recolliren més serenor que l’arrabassament emotiu habitual. I la coda fou lineal, poc incandescent i un punt vàcua, de metalls lleugerament bramants i no del tot pulcres que impediren destacar suficientment l’enorme quantitat d’efectes i petits girs triomfalistes –alguns de les fustes- en el que va ser un final un pèl groller. No obstant, l’ovació d’un públic adrenalitzat que va ser seduít per l’efectisme de la partitura, propicià que el director càucasic oferís, com a bis innecessari, una adaptació per a cordes del Moment musical en fa menor de Schubert.

ALBERT FERRER i FLAMARICH
Catclàssics