Cerca de crítiques

Enquesta

Ros-Marbà dirigeix Hilary Hahn a l'Auditori

13/5/2006 |

 

Beethoven: Concert per a violí i orquestra en re major, opus 61.
Mompou / Ros- Marbà: Compostel•la, suite per a orquestra.
Debussy: La mer.
L’Auditori, de Barcelona. 5 de maig de 2006.
Hilary Hahn,, violí. Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC). Dir: Antoni Ros-Marbà.

L’aposta de l’OBC per grans intèrprets és, com pertoca, una obligació i enguany ha estat considerablement productiva. El passat cap de setmana va ser el torn de la jove Hilary Hahn a qui poques presentacions li calen. La violinista nord-americana senzillament va oferir una execució impecable del Concert per a violí i orquestra de Beethoven: en atacs, afinació, digitació, capacitat de matís, etc. Tot el que s’espera d’una intèrpret excepcional com ella hi va ser fins al punt de despertar un alt grau d’abstracció entre els assistents i de crear climes captivadorament tensos en les krislerianes cadències del primer moviment –quina pulcritud en el joc de doble corda!- i del tercer. O bé en el segon moviment on també s’afermà l’enorme capacitat discursiva del seu violí fonent la sintaxi del fraseig en un flux musical lligadíssim –no fraseja, canta!-. Sense moviments grotescos i una magnífica assimilació de l’instrument al cos, la basculació expressiva feia rellevant cada tram de l’obra bé per elegància, frenesí, espontaneïtat o sensibilitat. Trets dels quals participà una OBC prou a l’alçada de les circumstàncies, malgrat alguns desgavells.

La segona part va tenir la mateixa implicació de l’orquestra malgrat que les lectures no tinguessin la idoneïtat precedent. Compostel•la, obra que el director català va sobredimensionar amb una orquestració que empra bé els timbres però minva tota la delicadesa i l’evocació que Mompou suggeria amb la guitarra, convertint l’obra en una mena de fantasia gallega -que ho es! però en esperit-. Finalment, en La mer debussyana Ros Marbà va buscar l’èmfasi cap a l’exterior amb uns resultats massa excitats i amb poc misteri i dibuix. La corda, la vertadera protagonista de l’obra, tot i els esforços va mantenir la seva línia menor davant la resta de seccions i la seva gamma de color i efectes tímbrics va ser minsa. Potser Ros-Marbà pensava en una mer molt més brillantment mediterrània que foscament atlàntica.


ALBERT FERRER i FLAMARICH
Catclàssics