Cerca de crítiques

Enquesta

Faust a la Faràndula

Una òpera de revàlida

4/11/2003 |

 

'Faust', de Gounod. Miki Mori, Albert Montserrat, Soon-Wang Kang, Luis Girón, Mercè Obiol. Direcció d'escena, escenografia i vestuari: Stefano Poda. Cor Amics de l'Òpera de Sabadell. Orquestra Simfònica del Vallès. Director: Cyril Diederich. Sabadell, Teatre La Faràndula, 31 d'octubre.


Pel quinzè aniversari de la reinauguració del Teatre Fortuny es tornarà a representar l'òpera amb què teatre es va inaugurar. La producció de Faust dels Amics de l'Òpera de Sabadell té prou atots per considerar-la adient. Faust és una òpera complicada, important, que posa a prova el nivell d'un teatre d'òpera.
En primer lloc la direcció musical s'ha confiat a una batuta excepcional, la de Cyril Diederich, director-revelació de l'any 1986 en el premi atorgat per la crítica francesa i director-fundador de l'Orquestra Nacional de Montpeller, de qui he sentit versions memorables de l'Orfeo de Haydn, d'Oberon de Weber, d'I vespri siciliani de Verdi i de Les Huguenots de Meyerbeer. Diederich va aconseguir fins a l'entrada de Marguerite una interpretació inusual del clima musical, farcit de petits detalls, evocacions paisatgístiques i imatges elegíaques. Després, en el fragor de la representació, on calia concertar veus molt dispars, cor i acció, va fer el que va poder. Així i tot va mantenir el clima emocional de la història amb nombrosos subratllats excepcionals.
En segon lloc, les veus solistes van ser prou poderoses per imposar-se a la rica i forta orquestració de Gounod. Vam veure que la presència escènica del Mèphistophèlès de Soon-Wang Kang, amb la complicitat de Stefano Poda, donava consistència escènica a la representació. Vaig apreciar la flexibilitat de la seva veu, no sempre impecable, en el duo amb la Marthe excel·lent de Mercè Obiol. Albert Montserrat va confirmar-se com una veu important en el registre de tenors lírico-dramàtics, amb una prestació al cent per cent. Va passar, i en aquests casos acostuma a ser així, que les àries més conegudes tenen menys relleu. Miki Mori (Marguerite) és una soprano mimada per Sabadell que la fa créixer amb els papers adients. Posats a demanar, li falta encara aquest punt de naturalitat que fa que les seves notes plenes no coincideixin, a vegades, amb el moment lògic de la frase musical.
Stefano Poda, per qüestions d'espai, no podia optar per la riquesa escenogràfica naturalista i va apostar per l'abstracció. Va saltar-se moments quasi obligats com el rejoveniment de Faust, només apuntat en l'abandó d'una cadira de rodes, o la romàntica escena de Marguerite al jardí, que aquí passa entre una selva de mans foradades. Tampoc quedava resolta la kermesse de l'acte II. Va quedar discreta la difícil nit de Walpurgis, sempre, menys en la versió de la Fura dels Baus, innocent. La va interpretar el ballet de David Campos, que té una ballarina amb el do de la ingravidesa. Molt bé la part femenina del cor, que estrena director, Daniel Martínez, al començament del darrer acte. El final va ser reeixit i hi van coincidir simbolisme escènic, lliurament vocal i exaltació orquestral.
Jordi Maluquer
Avui