Cerca de crítiques

Enquesta

«Die tote stadt» de Korngold al Liceu

Una bella òpera ressuscitada

15/4/2006 |

 

Tancat en una habitació, un home cultiva l’amor a la seva dona morta. Ha entrevist, però, una altra dona en qui ha reconegut una semblança amb la morta projectant-hi un desig que no vol acceptar perquè se sent infidel. En afinitat amb el protagonista es fa present Bruges, la ciutat morta que, amb el pes de la religiositat, fa sentir-lo pecaminós i culpable d’acostar-se als vius. Aquesta podria ser una manera de resumir l’argument de Die tote stadt, l’òpera que, inspirada en la novel·la homònima del poeta simbolista Georges Rodenbach, és una de les grans obres del segle XX sobre l’amor més enllà de la mort i a prop de la malaltia. Com ho és Vertigo, d’Hitchcock, i La chambre verte, de Truffaut. Estrenada l’any 1920 a Colònia i Hamburg, i reconeguda durant la dècada dels vint com la plena manifestació del talent del jove prodigi austríac Erich Wolfgang Korngold, La ciutat morta no ha arribat fins ara al Liceu. Aquesta tardança podria interpretar-se com un símptoma dels buits que arrossega aquest teatre pel que fa a la modernitat operística. Hi pot tenir a veure, però sobretot apunta els efectes perdurables, encara que pugui semblar estrany, de la prohibició i estigmatització de la música que el nazisme va qualificar com a degenerada. No ha estat fins als inicis del segle XXI que s’ha recuperat aquesta òpera apassionant –bella i alhora estremidora com ho és el desig de fer l’amor amb una morta– i, malauradament, mal coneguda. Al Liceu, el retard es compensa amb l’excel·lent muntatge que, coproduït amb la Staatsoper de Viena, la Nederlandse Opera d’Amsterdam i el festival de Salzburg, va presentar-se fa dos anys en aquesta última ciutat amb un èxit espectacular i una gran Angela Denoke en el doble paper de Maria, la morta enyorada, i Marietta, la viva que atreu el protagonista i que manté lliure el seu desig. En les funcions del Liceu no hi ha Denoke, que fa poc hi va protagonitzar Wozzeck, però sí els altres dos cantants protagonistes que van estrenar aquest muntatge a Salzburg: el tenor Torsten Kerl (Paul) i Bo Skhovus, que va triomfar al Liceu fa cinc anys amb Billy Budd, mentre que la nord-americana Susan Anthony es defensa de manera convincent amb els seus moviments escènics i també en l’aspecte vocal, tot i que a vegades sembla que pateixi en els passatges més exigents. A més, hi ha el ric treball musical de Sebastian Weigle, el director titular d’una orquestra, la del Liceu, a la qual va traient el millor d’ella mateixa. I, reposat per Meisje Barbara Hummel, hi ha l’excel·lent posada en escena de Willy Decker. Amb una intel·ligent il·luminació, es crea una atmosfera entre la realitat i el somni, el món i les seves representacions, els vius i els morts. Un muntatge que explica l’obra sense esgotar-la i que fa present que no es pot ressuscitar els morts, però paga la pena ressuscitar una òpera com ara La ciutat morta, en què un geni de 23 anys –que després va exiliar-se a Hollywood, on va compondre bandes sonores per a films d’aventures– va crear una inquietant bellesa recollint l’herència wagneriana, deixant-se influir per Mahler i Puccini, i fent-se receptiu a alguna cosa nova que Schönberg i d’altres gestaven en l’atonalitat.

Imma Merino
El Punt