Cerca de crítiques

Enquesta

Dulce Pontes

DULCE PONTES, converses amb Ennio Morricone

2/11/2003 |

 

La seva sintonia amb el temari de Morricone va matisar el seu sempre latent instint èpic.

ARTISTA: Dulce Pontes
LOCAL: Auditori
DATA: 30 d'octubre del 2003

Les boires d'Ennio Morricone no li senten malament a Dulce Pontes. La solemnitat, els esclats èpics de les bandes sonores del compositor italià, casen amb la seva veu en cinerama i amb els seus gestos transcendents, de certa megalomania. La portuguesa, és clar, té un do. Encara que a saber administrar-lo radica l'autèntic talent.
Centrar un discurs musical en el capital expressiu d'un intèrpret sempre és un risc, amb el qual Pontes no sempre ha sabut dialogar. Aquesta vegada, com a mínim, el repertori li va gairebé com l'anell al dit. En altres ocasions, la seva actitud pretensiosa pervertia temaris d'arrel popular que no toleraven les gravetats. Ara, partitures i veu semblen parlar un mateix idioma: la peça central de Cinema Paradiso o Renascer es mostren creïbles, confortables, quan caminen de la seva mà de ferro. A l'Auditori només van faltar els arranjaments de corda que Morricone ha disposat en Focus per completar el clímax, encara que el quintet de suport va estar impecable.
Però, com es podia esperar, a Pontes la va acabar vencent la seva coneguda tendència a l'excés vocal. A mesura que transcorria el repertori, l'autocontenció quedava enrere i creixia la Dulce Pontes bèl.lica i exhibicionista, que convertia la memorable Balada para un loco, d'Astor Piazzolla, en un instrument per al seu lluïment personal; violentant les seves cadències per imposar la seva llei i enllaçant-la amb un crispat esbós de Libertango. Al final, ja canti a Morricone, a Piazzolla o a Amália Rodrigues, el mitjà (la veu) és el missatge.

Jordi Bianciotto
El Periódico