Cerca de crítiques

Enquesta

El ganxo, al Liceu

8/4/2006 |

 

Per al públic del Gran Teatre del Liceu la proposta de Joan Brossa i Josep Maria Quadreny, i això que data del 1959, és poc menys que trencadora. Perquè la música no és melòdica. Perquè l’argument, un cop plantejat, s’estripa en mil bocins. Perquè no hi ha àries sinó, simplement, un parell de monòlegs amb un text ben frasejat però d’indescriptible significat. L’òpera de cambra beu de l’univers brossià, amb contínues referències a la poesia visual, als tocs de màgia, als jocs acrobàtics del circ, als miralls que desfiguren la imatge que reflecteix. Dit això: és convenient programar-ho? Sí. Per justícia i per arqueologia. El ganxo comença encerclant una valquíria wagneriana en una bombolla i no deixant-la que projecti ni un do. És un cop de puny que delata la declaració de principis de Brossa de l’òpera que es representava fa mig segle. I de la que la gent vol sentir avui, encara.

El llibret del poeta visual s’emmarca en l’escola del teatre de l’absurd. La música de Quadreny, atonal, és coherent amb el contingut i sobretot la transgressió de la idea (més que del text). Aquesta absurditat trencava les convencions socials i les formes quotidianes que, extretes de context i situades dalt de l’escenari, mostren escenes impossibles, estúpides. El treball dramàtic que s’ha realitzat per a aquesta producció es deixa enamorar per la iconografia brossiana: un cavall de copes, un barret del qual surten bombolles de sabó, personatges que escupen ous per tots els orificis del seu cos o una lluita eròtica entre la valquíria inflada de goma espuma i que acaba coberta per unes malles i una flor que es va desprenent pètal a pètal del seu cos. Són imatges que cal prendre-se-les amb la ingenuïtat d’un infant per no sentir-se enganyat. D’altra manera només es pot considerar que el llibret s’ha escrit amb la col·laboració inestimable d’una copa de més. El resultat, més visual que musical, enganxa. L’obra que estaria més ben defensada en el festival d’òpera de butxaca de Toni Rumbau exigeix el dret a fer-se gran i a sorprendre. Dijous hi havia somriures i satisfacció entre alguns joves. Temps al temps.


El Punt