Cerca de crítiques

Enquesta

Concert Noves veus: guanyadors Concurs Jaume Aragall

30/3/2006 |

 

Concert Noves veus: guanyadors VIII ena. edició Concurs Jaume Aragall.
25 de març de 2006.
Palau de la Música Catalana, de Barcelona.
Diversos cantants. OSV (Orquestra Simfònica del Vallès). Dir: Miquel Ortega.

Atès que una final de concurs és on per lògica s’acostuma a veure la selecció del millor que s’ha presentat, i per tant, la fase que reuneix un nivell major, valorar el que fou la vuitena edició del concurs de veus Jaume Aragall es redueix a fer esment de tres aspectes. I més quan en realitat, el concert referit no era la final sinó una sessió dedicada als premiats. Una sessió, en la qual va dominar l’aposta coreana i que va seguir sense l’incentiu d’un premi dedicat, a la sarsuela. Quelcom que desllueix un concurs batejat amb tan il•lustre nom.
El primer punt ressenyable és la massiva participació coreana que no ha donat gaire bons resultats. A excepció del primer premi masculí, el baríton Sang-Gun Suk, l’únic destacable va ser el baix Jin Seok Lee amb una veu ferma i homogènia, malgrat que la seva ària de “La calumnia” de Il barbiere va pecar de manca de fiato i agilitat –potser, no era el repertori que li llueix més?-. La resta, en el millors dels casos acceptable instrument o bon treball tècnic, però expressivitat i qualitat artística zero. El referit premiat, però, va ser l’excepció que trencava aquesta dominant de mediocritat i monotonia canora oriental. Suk va oferir el pròleg de I pagliacci i “Cortigiani, vil razza dannata” de Rigoletto amb molta entitat vocal i un punt teatral que avesaven una interpretació major que la dels seus companys: el seu és un instrument ben projectat, de corporeïtat, color homogeni, aguts ben atacs, control i matís de la respiració i fraseig, si bé el seu color no és gaire líric i càlid. L’únic espanyol premiat, Jorge De León Hernández, va oferir una demostració de manca d’estil i intent d’agradar al públic amb una “La donna è mobile” baixada de to en l’agut final –malgrat no estar escrit per Verdi s’hi espera un Si natural-, amb un cert arrossegament de la veu, un punt baladrer, tot i el seu interessant instrument.

Segon: continuen sent les veus femenines les que ofereixen un parangó més complaent. De les més qualificades, en la primera part hi havia Susanna Latela que va cantar la darrera ària de Leonora de Il trovatore acceptablement. La catalana Inés Moraleda, de qui el mèrit de la seva bona actuació es degué més a la certa facilitat de la peça –la seguidilla de Carmen- que no a les seves reconegudes i apreciables qualitats, va encetar la segona part. Però els punts culminants el van posar Mihaela Komocar i la guanyadora Maribel Ortega. L’eslovaca va demostrar unes molt bones aptituds i un color molt atractiu en “Tu che la vanità”, una de les més exigents àries verdianes en un actuació que fregà el sensacional.

Però sense dubte la gran veu del concurs ha estat Maribel Ortega, i amb justícia ho reconegueren el Primer premi per a veus femenines, el Premi Amics de l’Òpera de Sabadell i el Premi especial del públic Nissan Maruno. Alternant amb el guanyador masculí va interpretar dues escenes verdianes prou conegudes i dures: “Pace, pace mio Dio” de La forza del destino i “Ben io t’invenni” de Nabucco. En elles va exhibir un instrument spinto molt apte per a verdis d’envergadura com la d’aquestes peces i capaç d’enfrontar-se a orquestres simfòniques mínimament denses. El seu és un control de l’emissió i respiració molt madur que li permet enfortir-se en l’agut, notes que treu brillants, potents i ben atacades, amb un també meritori centre. Pel que fa al color de veu, a part de bell, té un punt fosc adient per encaminar-se en un futur cap a la dramàtico-coloratura, ja que posseeix suficient agilitat i capacitat per aprimar la veu quan cal –sense retalls ni baixades de to en la cabaletta de Nabucco-. L’únic titubeig el va tenir en alguns destimbraments, lògics després d’una setmana tan intensa com la del concurs. Sens dubte, la seva és una de les noves veus amb un futur prometedor. L’aval, per exemple, és la recent Norma amb els mateixos Amics de l’Òpera de Sabadell i l’OSV i, esperem que també, la Lady Macbeth verdiana de la temporada següent amb els mateixos components. No cal dir que les majors ovacions van ser merescudament seves.

I tercer: la presència de Miquel Ortega com director d’una OSV que va veure ben emfatitzat el pes de metalls i fustes sense ofegar les cordes en, per exemple, les parts més marcials de Norma i Nabucco, malgrat que l’actuació dels primers violins en generals, i del primer –en concret, en l’acompanyament de l’ària de Faust de Gounod- fos, en ocasions, deficient. Precís, amb matisos, i quadrant tot, Ortega va dirigir les dues obertures i diverses de les peces del repertori de memòria i amb una contundència realment satisfactòria. Ja s’han plantejat fitxar aquesta batuta com a titular de l’OSV la temporada vinent?

ALBERT FERRER i FLAMARICH
Catclàssics