Cerca de crítiques

Enquesta

El Mozart d'Uri Caine

Enyor de Mozart

25/3/2006 |

 

Uri Caine és un heterodox del jazz, un enfant terrible que ha demostrat amb escreix la seva capacitat per conciliar els preceptes clàssics amb l'esperit de la música improvisada i extreure uns resultats tot sovint interessants, engrescadors, i no absents de sana provocació. Fins ara ho havia fet amb Mahler, Wagner, Schumann i Bach i el crèdit se l'havia ben guanyat tant per l'habilitat a l'hora de reconduir a terreny propi l'obra d'aquests compositors com per l'equilibrat encaix de transgressió i respecte que caracteritza les seves adaptacions.

El públic de l'Auditori es convertia en privilegiat testimoni d'una nova incursió del pianista i compositor nord-americà en aquest terreny d'hibridació sonora, estètica i conceptual. El cicle Visions acollia l'estrena mundial del seu atac preventiu sobre l'obra de Mozart en companyia de dos violins, baix, bateria, DJ i la guitarra del vietnamita Nguyên-Lê. Malauradament, però, en aquesta ocasió la valoració no pot ser tan satisfactòria. Després d'una juganera i prometedora sonata per a piano, una vegada va entrar el grup en acció amb el primer moviment de la Simfonia núm. 40, el segon moviment de la Júpiter i una barreja a partir de Don Giovanni, uns arranjaments epidèrmics -de maquillatge- i unes combinacions amb calçador van desdibuixar tant els originals com les impostures protèsiques.

Val a dir que a la segona part tant la relectura de La flauta màgica com la del rondó del Quintet per a clarinet K 581 van semblar més ben compactades. Potser quan guanyi rodatge aquesta reinvenvió mozartiana també adquirirà més convicció, però moltes coses han de canviar perquè l'espectador no acabi enyorant el veritable Mozart davant unes adaptacions excessivament -i innecessàriament- forçades.

Pere Pons
Avui