Cerca de crítiques

Enquesta

L'Orquestra Nacional de Cambra d’Andorra porta Mozart al Palau

Tarda i 'Vesperae' mozartianes

22/3/2006 |

 

Mozart: Les noces de Figaro (obertura, “Deh vieni non tardar”, Non sò più cosa son!), Simfonia núm. 1 en mi bemoll K. 16, Concert per a violí i orquestra núm. 4 en re major K. 218, Simfonia 41 en do major K. 551 “Júpiter”, Vesperao solennes de confessore per a cor, solistes i orquestra K. 399.
Palau de la Música Catalana, de Barcelona 19 de març de 2006.
G. Claret, violí. M. Mathéu, soprano; M. Martins, mezzosoprano; Ll. Vilamajó, tenor; P. Bordas, baríton. Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana. Orquestra Nacional de Cambra d’Andorra. Dir: Marcio Conti. Jordi Casas Bayer.

L’al•licient estava servit en una tarda que musicalment anava farcida de propostes. La del Palau era una marató Mozart iniciada a les 16:30 h al Petit Palau que culminava amb la participació d’Itzhak Perlman, que, entre altres obres no del de Salzburg, va oferir la sonata per a violí i piano K.454. Però el corpus de la jornada i eix del present comentari era la sessió que reunia un repertori tan ample i heterogeni com l’iniciat a les 18h. Tot amb èxit d’assistència que va ompli quasi a vessar tan la sala petita com la gran del Palau.

La gran tasca la van fer Marcio Conti i l’Orquestra Nacional de Cambra d’Andorra demostrant haver treballat les nombroses peces amb molta franquesa i correcció, ajustant-se a les seves possibilitats i sense estilitzacions banals. I potser, aquest aspecte més academicista va ser el dominant d’aquesta modesta formació que com a conjunt funciona –sense necessitat de destacar-se’n individualitats, algunes membres de l’OBC-. En l’obertura figariana, per exemple, hi va mancar major presència de les fustes. I en la tan manheimniana Simfonia núm.1, es va deixar entreveure el tractament d’equilibris plànols i flexibilitat discursiva no excessivament metronòmica, latent també en la “Júpiter”, malgrat que, en aquesta, la vitalitat i el colorisme en els moviments extrems, així com, la nocturnitat i la seducció en l’Andante foren menors de l’estimable. Per la seva banda, en el Concert per violí núm.4, Gerard Claret va propiciar un discurs ric, de gran precisió en un diàleg equilibrat amb el planter instrumental, fent gala de la fusta interpretativa que mereix el seu reconeixement, també palesa com a motor des del primer violí de la formació andorrana.

Finalment, el Cor de Cambra del Palau i la soprano Marta Mathéu van assumir el protagonisme amb les belles Vesperae confessore K.399. En el seu debut a la sala modernista, la jove soprano tarragonina va lluir un instrument de vocació operística, de timbre un punt encandilador, de clara impostació cap a un agut brillant, amb gust pel fraseig i habilitat pel fiatto –bons diafragma i filaments de veu-, malgrat que l’obra no li permetés mostrar la potència presumible i la seva dicció en ocasions no es mantingués en la pulcritud desitjada. Qualitats que s’apreciaren notablement en un “Laudate domunim” d’essència molt bel cantística, essent l’única dels quatre solistes que va buscar certs preciosismes canors. Marisa Martins, que en les dues intervencions de Le nozze di Figaro va estar ben poc adequada, s’emmarcà en la mateixa de correcció que la resta de solistes i el cor. Si bé aquest va pecar d’alguna desafinació, destemps i passatges mancats de cohesió amb Jordi Casas al capdavant, com també ho estava de la formació instrumental.

ALBERT FERRER i FLAMARICH
Catclàssics