Cerca de crítiques

Enquesta

Itzhak Perlman fa un concert solidari

Divinitats majors

21/3/2006 |

 

Itzhak Perlman ha tornat a Barcelona després d'una llarga absència i ho ha fet acompanyat d'un primus inter pares, el pianista Bruno Canino, envoltats d'una cobertura mediàtica que certament no necessiten. Amb un mínim coneixement del panorama musical la conjunció d'aquests dos astres feia preveure fenòmens atmosfèrics insòlits i així va ser per a delícia d'un públic heterogeni convocat pel prestigi dels intèrprets i per la crida del Programa Equipara! que treballa per la integració de les persones amb discapacitats.

Perlman té 60 anys, queden lluny el llançament infantil, els premis, els mítics discos i les llegendàries col·laboracions amb Barenboim i Du Pré. El present és el d'un músic que no pateix per la perfecció, que viu la seva feina com un acte pedagògic i que cerca la màgia de cada instant. Impossible comparar-lo amb les noves lleves de violinistes que les discogràfiques llancen a dojo perquè juga en una altra divisió. Toca amb una joia encomanadissa, descomplica les complexitats i astora amb els detalls que extreu en passatges més aparents. La Sonata KV 454 de Mozart va estar amarada d'aquesta olímpica facilitat, i el punt d'entremaliadura que hi ha sempre en Beethoven es va imposar com una evidència en la Sonata núm. 7. La que Debussy va escriure en sol menor els va mostrar tan poc impressionistes com romàntics en el neoclassicisme. La potenciació dels harmònics provocava l'oïda i s'escoltaven notes que canviaven el color en mil·lisegons.

El factor irrepetible va estar en les correspondències amb un Canino magistral que precedia la música com a suggeridor i la rematava com el més exacte dels acompanyants. Perlman el va posar durament a prova en el darrer tram en substituir la música pura per la de caràcter i tocar un enfilall de perles violinístiques. El pianista ignorava l'ordre de les peces que s'anunciaven al moment mentre remenava en una pila de partitures i el violinista es mostrava cada cop més i més imprevisible. Resultat: un non plus ultra de mútua eficiència en transcripcions de Kreisler (Tango d'Albéniz i Dansa espanyola de Falla), Heifetz (Estrellita de Ponce i Toccata de Paradies) i l'increïble Perpetuum mobile de Ries. Públic dempeus i unes ganes boges de repetir amb tots dos.
Xavier Casanoves Danés
Avui