Cerca de crítiques

Enquesta

'Idomeneo, re di Creta' al Liceu

20/3/2006 |

 

Obra: Idomeneo
Autor: Wolfgang Amadeus Mozart
Direcció musical: Sebastian Wiegle
Direcció escènica: Nicolas Brieger
Intèrprets: Bruce Ford, Kristine Jepson, María Bayo, Alexandra Deshorties, Francisco Vas, Eduardo Santamaría. Orquestra i Cor del Liceu
Dia i lloc: 18 de març de 2006. Gran Teatre del Liceu. Barcelona

A Idomeneo hi ha la bellesa incontestable de la música de Mozart que, en el muntatge d’aquesta òpera que actualment es representa al Liceu, s’hi fa present de manera intensa, amb la capacitat que exhibeix el director titular Sebastian Wiegle per treure de l’orquestra una sonoritat clara i brillant, plena de matisos i sense estridències. També hi ha un joc vocal exquisit que requereix intèrprets amb gran sentit de la musicalitat, una qualitat que l’espectador del Liceu coneix a bastament en el cas de María Bayo (que podria fer una Ilia, filla del derrotat rei de Troya Príam, encara més extraordinària si no hagués de córrer amunt i avall a l’escenari) i que va poder descobrir en la mezzosoprano Kristine Jepson, que interpreta Idamante (el noble fill d’Idomeneo, rei de Creta, que retorna després de ser un dels vencedors de Troia) amb una veu bella i d’expressivitat commovedora. La qualitat vocal i la capacitat expressiva tampoc són alienes en la resta del repartiment, amb el protagonisme de Bruce Ford (Idomeneo) i amb Alexandra Deshortes (que ha substituït a última hora la indisposada Regina Schörg) assumint una secundària tan rellevant com Electra, errant a Creta després d’haver assassinat Clitemnestra, la seva mare, amb el germà Orestes.

Així és que, a nivell musical, el públic del Liceu (tot i que va mostrar-se poc generós en els aplaudiments durant la funció a la qual va assistir aquesta cronista) té motius per sentir-se satisfet. Però Idomeneo, a més, té molta força com a tragèdia (malgrat que Mozart va assumir-la com un encàrrec que exigia un final feliç) que planteja el conflicte terrible d’un pare que ha de matar el seu fill per complir una terrible promesa a la divinitat: matar el primer innocent que trobi a canvi de salvar-se d’un naufragi. Tan terrible com conseqüent amb la lògica del guerrer: matar per sobreviure. De fet, Idomeneo fa present que la guerra és interminable o que les seves empremtes (les ferides del dolor i de la culpa) són perdurables. A partir d’això, la posada en escena de Nicolas Brieger, volent-ne fer una lectura des del present, mostra un escenari en què els presoners troians es converteixen en iraquians vigilats per un exèrcit occidental omnipresent. Però, mentre es dilueix el conflicte tràgic en què la relació pare-fill convida a donar-hi moltes voltes, el joc de les equivalències no funciona tan clarament. La intenció és potent i ben interessant, però la seva concreció en escena és confusa i encara més quan els moviments escènics semblen concebuts per demostrar la poca traça dels intèrprets.

Imma Merino
El Punt