Cerca de crítiques

Enquesta

Chailly dirigeix la Gewandhaus de Leipzig al Palau

4/3/2006 |

 

L’Orquestra de la Gewandhaus és juntament amb la Staatskapelle de Dresden i l’Orquestra de la Ràdio de Baviera una de les millors orquestres d’Europa malgrat que la fama se l’emportin d’altres més discogràfiques. Vaig poder-li sentir fa uns anys amb l’aleshores titular Herbert Blomstedt la millor Quarta de Schumann possible. Conserva l’empremta dels seus primers directors Arthur Nikish i el mateix Gustav Mahler. Va estar molts anys governada per Kurt Masur, que va venir en més d’una ocasió als festivals Pro Música de Barcelona anteriors als anys vuitanta. També és una orquestra una mica desordenada. Amb una plantilla amb més de 135 músics ha d’atendre també les representacions d’òpera de la seva ciutat, la qual cosa provoca una notable rotació dels seus músics. En òpera passava allò tan còmic que el director que preparava un títol determinat es trobava que el dia de l’estrena tenia músics diferents dels que havia tingut en els darrers assaigs. Ara, amb el nou titular tot just estrenat, que assumeix tant la direcció musical de l’orquestra com la del teatre de l’òpera, sembla que s’imposarà la racionalitat. Caldrà veure si Riccardo Chailly preservarà el so típic d’aquesta orquestra com era la preocupació del seu antecessor. Vaig veure unes trompetes de so molt obert que no era el que els marca la tradició. Tant de bo sigui només una apreciació circumstancial.

La superba Setena de Mahler, de vuitanta minuts de durada, exigeix un luxe sonor que t’envolti, sense sortida possible, i provocant l’efecte de viure dins la música, en què tot el món imaginatiu i sensible de Mahler et pugui entrar a més de per l’oïda per tots els porus de la pell. La Gewandhaus amb cent cinc músics constrets a l’escenari del Palau, amb un director vitalista, ho va aconseguir.

Una altra cosa és el judici fred, si és que es possible, de l’esdeveniment. Potser en el primer temps el director va marcar simplement les entrades i feia la sensació que cada grup instrumental dosificava intensitats al seu criteri. Quan va venir el segon temps, la primera Música de nit, el director va atrapar els seus músics, els va controlar i ja van seguir la seva proposta plena de contrastos de gran bellesa amb cites musicals, paisatgístiques i sentimentals de tot tipus. I així van continuar fins al moviment final, fet molt de cara enfora, que és com la signatura un pèl prepotent del discurs anterior. Chailly, un gran verdià, va traslluir aquesta filiació llatina en no pocs moments i, de fet, va personalitzar la versió d’aquesta obra ben diferent de si ens l’hagués presentat un director més convencionalment mahlerià.

Jordi Maluquer
El Punt