Cerca de crítiques

Enquesta

Cecilia Bartoli al Palau de la Música

Ma che brava romana!

25/2/2006 |

 

Hi ha havia fam de Cecilia Bartoli i Cecilia Bartoli no va decebre. Les ovacions que va rebre la mezzosoprano romana tot just aparèixer a l'escenari del Palau de la Música es van multiplicar a l'acabar el programa en una eixordadora catarsi col·lectiva que va sorprendre la mateixa cantant i que es va prolongar fins que va ser literalment obligada a tornar a sortir a saludar ja vestida de carrer. I és que 12 anys, 2 mesos i 8 dies ha estat molt temps, massa temps sense que una de les intèrprets més extraordinàries del nostre temps trepitgés un escenari català. Cecilia Bartoli va venir, va veure des del seu somriure d'orella a orella una sala predisposada i va vèncer sense discussió.

Oblidem-nos de tot l'aparell de màrqueting que l'envolta, de les fotografies glamuroses a La dolce vita que acompanyen el seu darrer treball discogràfic: el cas de Bartoli és realment digne d'admiració, un paradigma sense equivalent de com es pot arribar a ser una estrella apartant-se dels camins convencionals i els títols més suats per vendre centenars de milers de discos del repertori més inusual (Vivaldi, Gluck, Salieri!).

L'onada Bartoli va inundar el Palau amb un programa basat, com en el seu extraordinari cedé, Opera proibita, en música composta en la Roma de començaments del segle XVIII, una urbs on, mentre el summe pontífex prohibia les representacions operístiques, els seus cardenals i nobles, alguns d'ells poetes de refinada sensibilitat, s'envoltaven dels millors compositors (un jove alemany anomenat Händel, Caldara, Alessandro Scarlatti), instrumentistes i cantants per crear oratoris on religiositat i sensualitat es donaven la mà.

Aquest repertori requereix una intèrpret amb la tècnica sideral que posseïen els castrats de l'època i la capacitat d'explotar a fons les seves contrastades emocions. Una intèrpret com Bartoli. La mezzo controla al mil·límetre el seu instrument, una veu homogènia, sense ruptures entre registres, que mai es trenca -ni en el pianíssim més eteri ni en el final de frase més subtil-, cabalosa no en volum però sí en bellesa, amb un fiato paranormal (hi havia frases tan eternes com la ciutat que la va veure néixer en què t'havies de preguntar on dimonis respirava) i una agilitat tan vertiginosa que deixa atònit.

Aquest, tanmateix, només és el punt de partida, perquè fins i tot enmig de les vocalitzacions més enfollides, Bartoli és capaç d'introduir mil i un matisos, colors, detalls, inflexions. La grandesa de la mezzosoprano romana no resideix (només) en el seu megavirtuosisme, sinó en la seva capacitat de metamorfosi, la seva proteïforme habilitat per traduir sense cap reserva els estadis emocional més dispars, explotant, a més, en aquestes àries tota la força retòrica dels da capo, convertits no en una mera repetició mecànica, sinó en una veritable amplificació del discurs.

Per això, a més dels previsibles focs d'artifici, també van ser impactants les peces on el legato més acaronador sadollava l'esperit, com el desolat Caldo sangue de Scarlatti o aquest Lascia la spina que Händel trasplantaria d'Il trionfo del Tempo e del Disinganno a Rinaldo, rebatejat com a Lascia ch'io pianga -coincidència feliç, el 23 de febrer també era l'aniversari del naixement del caro sassone-. La tanda de propines va combinar altres peces d'Opera proibita (Il Giardino di Rose de Scarlatti, veritable concentrat de la simpatia de la cantant), una reprise de l'enlluernador fragment de La Ressurrezione que tancava el programa (i que obria no les portes de l'avern, sinó de la glòria), un detall de la seva referencial Cleopatra de Giulio Cesare, i un Ombra mai fu que evidenciava que Händel no només es feia autopréstecs sinó que també manllevava d'autors com Bononcini.

Però el públic tenia molta fam i Bartoli va haver de tornar a l'escenari un cop l'excel·lent Orquestra Barroca de Friburg, ben ajustada interlocutora de la cantant, estava ja als camerinos per regalar a cappella un Non ti scordar di me que feia posar la pell de gallina.

Oblidar-la? Mai de la vida, sobretot després d'una vetllada històrica com aquesta. Això sí, que no passin 12 anys, 2 mesos i 8 dies. No farem menys que Händel i també manllevarem, en aquest cas de la revista francesa Diapason, per esperar que s'imposi entre nosaltres el poder d'aquesta vox romana.
Xavier Cester
Avui