Cerca de crítiques

Enquesta

L'Aida al Palau Sant Jordi

Autoparòdia

18/2/2006 |

 

Espectacular: "Que esdevé un espectacle per les seves característiques excepcionals, sorprenents, grandioses, etc.". Aquesta és la definició del diccionari de l'IEC. Tot això és el que no va ser l'Aida presentada en un desangelat Sant Jordi que ni de lluny va arribar al mig aforament. No estem pas en contra de muntatges gegantins amb voluntat d'arribar a un públic majoritari, sempre que es facin amb uns mínims de qualitat.

L'allau de xifres emprades com a reclam publicitari per intentar fer passar bou per bèstia grossa amagava la més absoluta indigència creativa. Decorat pobríssim i lleig, sorgit d'algun retallable infantil, caòticament il·luminat, vestuari llampant, insulsa desfilada d'extres i coristes, tronadíssim estil actoral: aquesta Aida no va arribar ni al cutrelux.

La música de Verdi també va morir en l'intent i va comptar amb un enterramorts entusiasta: Enrico de Mori. No va ser culpa seva una sonorització sense relleu, però sí la letargia d'una batuta que eternitzava totes les escenes més enllà del suportable, amb infinitat de problemes de quadratura i una temperatura dramàtica d'uns 40 graus sota zero.

Del repartiment, amb les reserves que imposen els micròfons, només l'Aida d'Eszter Sümegi va demostrar prou qualitats per desitjar escoltar-la en condicions normals. El brillant agut d'Ignacio Encinas (Radamés) no va ser prou compensació d'un cant histriònic. Amb una Amneris (Bruna Baglioni) amb la veu feta miques, un Amonasro (Genaro Sulvarán) baladrer i un Ramfis (Tullio Falzoni) amb la data de caducitat ben passada, es pot entendre que sortíssim estupefactes del Sant Jordi.

Hi va haver moments en què pensàvem si tot plegat estava fet amb la voluntat de superar la paròdia dels germans Marx a Una nit a l'òpera: les hilarants, per ditiràmbiques, biografies incloses en el dossier; el gran moment Amneris a l'inici del segon acte, amb Baglioni absent d'escena (si bé per megafonia se sentien les seves queixes) per donar la rèplica a un cor d'esclaves que es va haver de repetir un cop la diva va fer la seva entrada; l'enuig del director davant dels xiulets d'un públic impacient pels entreactes. Per desgràcia la intenció era seriosa, amb la qual cosa només ens queda preguntar-nos quan ens tornaran a prendre el pèl.

Xavier Cester
Avui