Cerca de crítiques

Enquesta

Truls Mork amb l'OBC

Centenari Homs

1/2/2006 |

 

Joaquim Homs (1906-2003) es va assimilar a Schönberg a través de Robert Gerhard, amb qui va treballar fins a la Guerra Civil tancant-se després en un emotiu exili interior. El resultat, una producció riquíssima que no va seguir altre dictat que la inspiració, l'experimentació o la resposta poètica que es divulga amb una lentitud que exaspera, però que la fa encara més valuosa en contrast amb la freqüència correlativa amb què es programen altres compositors nostres.

Díptic (1973) el col·loca al pedestal que li pertoca. Com en altres peces coetànies hi va abocar l'enyor per l'esposa i els amics desapareguts manifestant un expressionisme servit pel domini aclaparador de la instrumentació. La digna lectura de Sian Edwards deixava entreveure immenses possibilitats en el refinament de l'obra. La directora britànica, de gest tranquil i imprecís, signava després un bon acompanyament al Concert per a violoncel núm. 1 de Xostakóvitx, que entelava amb la hipertròfia aplicada a la Segona simfonia de Txaikovski. Protagonista de luxe va ser Truls Mörk, el qual equilibra entre cor i cervell emocions, sonoritats i correspondències orquestrals i fa pensar en l'idioma radicalment cambrístic de Casals amb el seu càlid vibrat i aquell humanisme que vol convèncer sense vèncer. Ja en la maduresa, Mörk és, sens dubte, un dels artistes amb més potencial comunicatiu de la generació intermèdia, un dels pocs realment grans.

Xavier Casanoves Danés
Avui