Cerca de crítiques

Enquesta

Truls Mork amb l'OBC

27/1/2006 |

 

Homs: Díptic per a orquestra.
Xostakóvitx: Concert per a violoncel i orquestra núm. 1 en mi bemoll major, op. 107.
Txaikovsky: Simfonia núm. 2 en do menor op. 17 “Petita Rússia”.
Trulls Mork, violoncel. OBC (Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya). Dir: Sian Edwards.
L’Auditori, de Barcelona. 20 de gener de 2006.

L’assistència de públic a les sales de concerts simfònics cada vegada és major. No cal mirar estadístiques. Només amb comptar els seients buits i el nombre d’estossecs ens podrem fer una idea de la progressió inversament proporcional entre ambdós fenòmens. Bon signe, almenys el primer. I el quinzè programa de l’OBC d’aquesta temporada, va reafirmar la premissa anterior en una sessió partícip de commemorar el centenari del naixement de Joaquim Homs i Dimitri Xostakóvitx.

Del català, Díptic, obra en dos moviments interessant per les seves atmosferes meditatives, de notable tensió lírica i força dramàtica, amb contrastos rítmics. Claredat de textures i bon tractament de la corda foren dues de les particularitats de la recreació ben servida per la directora convidada, Sian Edwards. Del rus, el seu primer concert per a violoncel amb Truls Mörk com atracció solista: lliçó de musicalitat, domini dels recursos expressius i virtuosístics –en la transició cap al quart moviment després d’un tercer captivador!-, si bé hi va faltar aquell extra d’intensitat –màgia que en diuen alguns- que hagués elevat el concert a la categoria de memorable. Suficient la trompa en tot el concert.

A la represa, la segona de Txaikovsky que, amb Edwards al capdavant, va tenir traces de planimetria i manca d’idees en un discurs musical no tan mal construït com descuidat en el fraseig. La seva va ser una lectura amb desequilibris en el primer moviment, on la introducció no desembocà amb lògica en un primer tema que va sonar estentòriament; en un contrast semblant al dels tutti de l’Andatino marziale. L’ Scherzo, el millor del tocat de la Petita Rússia, va evidenciar també la inconnexió general del treball des del podi. Finalment, la traca i mocador del darrer temps fou menys frenètica i més alentida, amb una no menys perceptible manca de color i brillantor. Per exemple, la coda es va traduir sense l’acceleració pertinent, ni gaire respiració després del cop d’efecte del gong. I va afegir un rubato de caràcter solemnial en la darrera exposició del tema en tutti, que tot i bonic, no quallà per la poca tensió en aquest final que és pura efervescència vertical.

Un tercer protagonista
Menció especial pel timpanista titular, Gratiniano Murcia, qui una vegada més va demostrar el seu altíssim nivell. Intervencions i atacs encertadíssims -glissandi, inclosos en les Gradacions d’Homs,- i precís en el darrer moviment del concert de Xostakóvitx, va brillar en la “Petita Rússia” amb exemples de potestat en el primer tema de l’Allegro vivo inicial; manteniment de la pulsació en l’Andantino marziale; i quasi de virtuosisme en el quart, amb redoblaments lligats i altres recursos, que el confirmen com un dels millors músics de l’OBC. Tant digne de veure com d’escoltar. Entre altres concerts, amb ànsies se li espera la “Tità” de Mahler.

Albert Ferrer i Flamarich
Catclàssics