Cerca de crítiques

Enquesta

Recital d'Anne Schwanewilms al Liceu

Intimisme en petit comitè

16/1/2006 |

 

A Barcelona, el principal programador de lied és el Liceu, tot un contrasentit, ja que les dimensions del teatre són les menys indicades per al gènere. Aquest model de recital presenta signes clars d'esgotament, a jutjar pels nombrosíssims buits a la sala (encara més grans després de la pausa) en l'actuació d'Anne Schwanewilms, malgrat que la soprano alemanya va fer un liedarabend de gran rigor i sense concessions a la galeria.

El programa era esplèndid, un quasi monogràfic Strauss que incloïa moltes peces poc prodigades per les nostres latituds, amb dos parèntesis centrats en Mahler on Schwanewilms va donar fe d'una fina ironia dins d'un estil més aviat sofisticat. El deliciós florilegi straussià va tendir a la interiorització i el detall subtil, a la pinzellada tènue, però carregada de sentit, amb el risc de certa monotonia expressiva que la cantant, recolzada en l'eficient piano de Manuel Lange, va evitar amb talent. Còmoda en les peces més extàtiques, on lluïa el seu diàfan pianíssim, Schwanewilms també va fer justícia a l'angulositat gairebé esquizofrènica dels Drei Lieder der Ophelia aus Hamlet que semblaven tancar el programa. Diem semblaven perquè, sense moure's de l'escenari, la soprano va oferir dos Strauss més que no sabem si eren propines o la recta final no anunciada del recital. Tant és, l'exquisidesa del seu fraseig va tornar a despertar el compartible entusiasme dels que van fer bé d'anar-hi i quedar-s'hi.
Xavier Cester
Avui