Cerca de crítiques

Enquesta

Festival de valsos de l’Orquestra Simfònica de Sant Cugat

3/1/2006 |

 

Festival de valsos de l’Orquestra Simfònica de Sant Cugat.
28 de desembre de 2005.
Auditori de Sant Cugat.
Orquestra Simfònica de Sant Cugat. Dir: Josep Ferré.

La tradició d’oferir valsos, polques i marxes principalment de nòmina straussiana i per derivació –o farciment- vienesa durant aquestes dates també s’ha fet extensible amb els anys a les orquestres catalanes. Si una de les promotores i més cotitzades és la Simfònica del Vallès, una altra també del Vallès però a Sant Cugat no és queda enrere. I la prova n’és l’èxit d’assistència.

Auditori –de substanciosa programació musical i teatral- ple a vessar en la segona sessió d’aquest ja tradicional concert a la seva seu, que tòpicament s’encetà amb l’obertura de Die Fledermaus –podrem sentir alguna altra obertura straussiana de tant en tant?-, i en la qual s’oferiren la poc sovintejada Bauen-polka, un Veus de primavera sense veus, la polca Eljen Magyar op. 332 amb una inusual introducció de flautí, i el vals Roses del sud op. 388, aquest -tot sigui dit- de traces barroeres per culpa d’una tendència a l’efectisme i a realçar excessivament els detalls contrapuntístics d’un metall poc donat a filigranes, així com amb un so massa potent de les timbales –tan aquí com en altres peces, malgrat la qualitat del músic- que li conferiren un caràcter rude. Quelcom que deslluí la sessió tant com la imperdonable escurçada d’una inicialment brodada Dansa de les hores de la ponchiellana La Gioconda.

En canvi, sí foren lloables les dues peces amb què finalitzaren les dues parts del concert. La primera, un arranjament del popular director, flautista i compositor Salvador Brotons sobre diverses nadales catalanes en forma de suite, de la qual l’esment més destacat el mereix el final, on es conjuminen fragments de les partitures escoltades, en les diverses famílies instrumentals en un interessant efecte polifònic al que clou uns acords sobre el Som i serem gent catalana. Llàstima que les trompes matessin tot el joc i l’equilibri de plans sonors, impedint esbrinar què tocaven les cordes i què les fustes. I la darrera del programa oficial, En el bell Danubi blau op. 314 amb ballet inclusiu i que fou la de major musicalitat. Lògic, d’altra banda, amb una necessària coordinació amb les ballarines.

Humor a dojo
La festa i la farandola van arribar en la represa quan, abans d’entrar pròpiament en el programa, diversos músics es posaren a primera línia de l’escenari i, sense Josep Ferré, van interpretar un passatge del vals Els patinadors op. 183 d’Emil Waldteufel. Després, com replica per no comptar amb la percussió en aquesta broma, un dels instrumentistes se les manegà per oferir La màquina d’escriure de Leroy Anderson. Ja avançada la segona part, en la Tritsch-Tratsch polka op. 214 van volar els confetis i les serpentines, que foren un al•licient més davant els paraigües i els espetecs de llums i so precedents a Sota llamps i trons op. 324.

... i els tradicionals bisos
Tot i que esperats i sabuts per tothom, seria d’agrair que les formacions abans d’encetar el reguitzell de bisos es fessin pregar una mica. Més que res per l’efecte i l’emoció del viu i directe. Cas de la Simfònica de Sant Cugat que ràpidament va regalar la Marxa de la Suite de jazz núm. 2 de Shostakovich –encert davant el proper centenari del naixement-, després la coneguda polca Sota llamps i trons op. 324, la inevitable Marxa Radetzky op. 228 del pare dels Strauss, i ja amb nombroses llufes a l’esquena, Josep Ferré optà per repetir el final de la peça de Brotons cloent molt simbòlicament el concert.

Albert Ferrer i Flamarich
Catclàssics