Cerca de crítiques

Enquesta

Gran Gala Strauss a l'Auditori

3/1/2006 |

 

Gran Gala Strauss.
27 de desembre de 2005.
L’Auditori, de Barcelona.
Irina Iordachescu, soprano; Alfredo Pascu, tenor. Strauss Philharmonic Orchestra Cracovia. Dir: Ilarion Ionescu.

D’entre l’abundant oferta de festivals i concerts amb polques, marxes i valsos principalment straussians i per derivació –o farciment,- vienesos amb nòmina d’orquestres de bolo o de l’est durant aquestes dates, val a dir que els organitzats a la ventura de Concerts a Barcelona acostumen a gaudir de millor salut musical. El referit concert no fou menys farandolesc i distès que altres parents: bromes, barrets, guarniments, referències nadalenques i de les obres entre els músics, globus per damunt l’escenari, director disfressat com un showman, ... En fi, aquelles coses que un cop a l’any no fan mal i, malgrat pesi als puristes, trenquen alguns estereotips.
Encetada tòpicament per l’obertura de Die Fledermaus –algun dia podrem escoltar les altres obertures de qualsevol dels Strauss?-, la sessió va tenir moments musicals de bon gust en la Pizzicatto-polka, en el Veus de primavera –sens veus-, en un Danubi de clara emulació a Strauss amb el propi director tocant el violí i dirigint, i en la polca del Cu-cu amb la participació del públic “cu-cutejant”. Mentre que altres peces van posar a prova l’eficàcia d’alguns instrumentistes com Sota llamps i trons op. 324 de la qual, foren les timbales i no l’absent bombo les que s’encarregaren dels efectes i redobles amb gran eficàcia, davant la detestable bateria –almenys en concerts simfònics-. Tot amb una comprensible tendència a finals emfàtics i efectistes molt avesat a l’expectativa galeria.
Per la seva banda, el complement vocal de la soprano Irina Iordachescu i el tenor Alfredo Pascu tingué en la segona part millors resultats malgrat que, L’Auditori els sigui un marc excessiu, amb uns instruments justos, si bé ella de lírica i expressivitat més cuidades tal i com en la “mesa di voce” final de l’ària de La vídua alegre s’aprecià. Dues errates també en el programa de mà: ni es va interpretar una marxa de El Baró Gitano –molt probablement fou la polca ràpida Eljen a Magyar! op. 332-, ni la polca de l’Enclusa era l’anunciada Focs d’artifici. Al final, i com no, els bisos: la tradicional Marxa Radetzky op. 228 –quant es va enyorar el bombo que la bateria no pogué suplir!-; un mambo amb el director a la maraques i ballant; i una adaptació un xic surrealista del Can-can offenbachià.

Albert Ferrer i Flamarich
Catclàssics