Cerca de crítiques

Enquesta

'Wozzeck' d'Alban Berg al Liceu

Un home desesperat que comet un crim a l'infern

3/1/2006 |

 

Obra: Wozzeck
Música i llibret: Alban Berg
Direcció musical: Sebastian Weigle
Direcció escènica: Calixto Bieito
Intèrprets: Franz Hawlata, Angela Denoke, Hubert Delamboye i altres. Cor Vivaldi. Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu
Dia i lloc: 30 de desembre del 2005. Gran Teatre del Liceu, de Barcelona

Sempre n'hi haurà que l'escridassaran (al Liceu té detractors amb el crit a punt) i ell potser sempre tendirà a l'explicitació (no pot evitar mostrar la sang, posant un cas significatiu) i a la remarca poc subtil, però a vegades es pot tenir la sensació que Calixto Bieito l'encerta plenament a partir d'una intuïció poderosa respecte d'una obra que, obrint-la en canal, fa viure i pensar des del present. Així, si aborda un drama com Woyzeck (Büchner) / Wozzeck (Berg), sap que no és per mostrar simplement com un home mata una dona perquè és «seva». De fet, seria un atemptat a la complexitat de l'obra de Büchner i de l'òpera (la primera de Berg, formidable) que va adaptar-la amb tanta força. Aquest home que mata és una víctima dels abusos de poder que, pobre, explotat i humiliat, s'autodestrueix matant qui considera la seva única possessió en el moment que la hi volen arrabassar. Aquest home viu en un món en procés de putrefacció (encara més des que la tècnica va voler dominar sense escrúpols la natura) en què la humanitat esdevé objecte per a l'esclavitud. A principi del segle XIX, contradient l'optimisme il·lustrat, Büchner ho va intuir desesperadament. Al començament del XX, Berg no va poder més que confirmar-ho mentre Europa estava a punt d'entregar-se a l'horror de la guerra. A l'inici del XXI, en ple funcionament de l'explotació laboral i la maquinària bèl·lica mentre el planeta pateix els efectes de la contaminació industrial, Calixto Bieito estira els fils per mostrar un home sol, desesperat, tan lúcid com alienat en un món infernal, que només sap canalitzar el malestar de manera visceral i tràgicament possessiva.

La fàbrica com a escenari
Bieito ha canviat la caserna per la fàbrica, l'univers militar per l'industrial, que adquireix un caràcter concentracionari. A l'escenari (una impressionant creació d'Alfons Flores que exhibeix els tubs industrials com el ventre podrit del capitalisme) el soldat Wozzeck es reconverteix en un obrer bescantat pel capità (el cap de la feina), manipulat pel metge que disseca cadàvers mentre proclama els avenços de la ciència i l'optimisme de la voluntat, humiliat pel tambor major (l'encarregat que Mercè Paloma ha vestit a la manera de l'Elvis Presley més decadent: l'alienació de la societat de l'espectacle?) que corromp Marie, una altra víctima del poder que condemna a la infelicitat. En aquest escenari, una pluja negra (la contaminació química i petrolífera, però també el record d'Hiroshima) acompanya una mena de morts vivents abans de l'esgarrifosa escena final amb el nen de Marie (morta) damunt d'un cavallet. La proposta de Bieito funciona de manera punyent i colpidora, a banda dels inevitables xiulets i crits (també hi va haver aplaudiments) amb què es va rebre divendres al Liceu, on es va ovacionar justament Sebastian Wiegle per la manera com l'orquestra va fer present la tensa violència de la partitura de Berg, i els excel·lents intèrprets, de manera particular la gran Angela Denoke, immensa en el crit de Marie.

Imma Merino
El Punt