Cerca de crítiques

Enquesta

Josep Carreras a Palau 100

Una vetllada entre la llum i la foscor

24/12/2005 |

 

En els temps descreguts que vivim seria fàcil aplicar la ironia al concert de Nadal que Josep Carreras va protagonitzar en el cicle Palau 100. La combinació més o menys malgirbada de peces de procedència variada, l'aposta pel que podríem anomenar merry melodies amanides amb alguns grans clàssics convenientment transformats (Mille cherubini in coro de Schubert és una adaptació del Wiegenlied), i el rol dels arranjadors (tots innominats en el programa) per donar l'èmfasi o el sucre desitjats són alguns dels elements habituals en aquestes sessions. Tant és, aquests plaers culpables vénen de gust de tant en tant, sense abusar, això sí.

Li va costar a Josep Carreras escalfar un instrument que es mou per uns paràmetres molt determinats, fins i tot els pianíssims en falset marca de la casa no funcionaven com calia i, per moments, l'esforç evident feia, per què no dir-ho, patir un xic. Va ser sobretot en la segona part i en una generosa tanda de bisos, que va abraçar des del White Christmas d'Irving Berlin fins a la baritonal romança de l'avi Castellet de Cançó d'amor i de guerra, on la calidesa comunicativa d'una de les veus més belles dels darrers anys va fer ple efecte.

Carreras va estar acompanyat pel Cor de Noies de l'Orfeó Català, que dirigeix Lluís Vilamajó (el programa també va oblidar el nom del pianista, Josep Surinyac), formació d'una frescor sonora que va encisar en totes les seves intervencions, i per una orquestra, seguida més que liderada per David Giménez, amb la típica grisa eficiència dels conjunts britànics avesats a tot. De fet, la professionalitat de tots plegats va ser digna de lloa: quatre cops se'n va anar la llum en plena interpretació, sense que ningú s'aturés. La música sempre triomfa sobre la foscor.

Xavier Cester
Avui