Cerca de crítiques

Enquesta

Festival de Valsos de la Simfònica del Vallès

20/12/2005 |

 

Festival de valsos de l’Orquestra Simfònica del Vallès.
18 de desembre de 2005.
L’Auditori, de Barcelona.
Orquestra Simfònica del Vallès. Dir: Albert Argudo.

D’entre l’abundant oferta de festivals i concerts amb valsos, polques i marxes principalment de nòmina straussiana i per derivació –o farciment,- vienesa durant aquestes dates, n’hi ha un que destaca per la seva antiguitat a casa nostra i pel seu arrelament. Com recordava al final de la vetllada un dels instrumentistes, tal dia com el 18 de desembre, però de 1988, la Simfònica del Vallès oferia el seu segon concert del repertori encetant una tradició que s’ha reforçat per altres formacions catalanes o grups gestors en el nostre territori. L’instigador d’aquella iniciativa fou Albert Argudo, el mateix que en la gira del festival d’enguany ha dirigit als músics vallesans en un total de 18 funcions per diferents marcs de Catalunya, i que durant el cap de setmana anterior a Nadal s’afincà a Barcelona oferint-ne tres entre el Palau de la Música Catalana i L’Auditori. Intensa jornada, doncs, i més quan hi hagut doblet. Tot i que això va semblar que no afectés la qualitat previsible del diumenge per la tarda.
Emperò, el que sí destorbà fou el gravíssim retard amb què part del públic va accedir a les seves localitats –en el descans entre la quarta i la cinquena peça encara arribava gent!-, quelcom significatiu per sí mateix. Alguns, per tant, es perderen la fresca i brillant obertura, com tantes de Suppé, La bella Galatea que Argudo contrastà dinàmicament i les polkes Annen op.117, Tik-Tak i la Nova-pizzicato op.449. Original aquesta en concepte i més partint d’un anterior treball en cooperació amb el seu germà Joseph, va anticipar les bromes i amenitats pròpies d’aquestes sessions amb un acord final afegit per tots els instrumentistes, excepte la corda. I del referit germà foren les peces que van cloure la primera part: la plàcida -també polca- La libèl•lula i Música de les esferes op. 235, el primer vals pròpiament de la selecció.

En la represa, semblants i acceptables traces musicals en la direcció d’Argudo prou encaminades a crear atenció amb passatges de pretès lirisme i lentitud amb algun gir d’efecte malgrat que, un major substrat de corda i èmfasi del discurs haguessin seduït més en general, i en casos concrets, en el vals Acceleracions op.234. Amb tot la distensió i la distracció van estar assegurades amb peces de la trempera d’ Ohne Sörgen o els quatre bisos. El primer amb atrezzo i cants inclosos –com en anteriors obres- en la Marxa egípcia. Després la Vergnügungszug-polka (El tren del plaer) amb xiulets participatius del públic. I tot seguit un arranjament de White Christmas a càrrec d’un ex-músic de la formació, Bernart Castillejo, amb passatges plenament melòdics i algun de caire jazzístic que va servir per escalfar les mans vers, com no, el punt i final de la Marxa Radetzky del pare dels Strauss vienesos. Per cert, afortunadament El bell Danubi blau no s’inclogué en el programa –ja tocava li tocava descansar-, tot i que s’enyorà davant la minsa proposta de valsos. En essència, només tres amb el de L’emperador op.437.

Albert Ferrer i Flamarich
Catclàssics