Cerca de crítiques

Enquesta

La Tercera de Mahler al Palau de la Música de València

9/12/2005 |

 

Mahler: Simfonia núm. 3 en re menor.
2 de novembre de 2005.
Sala Iturbi, Palau de la Música de València.
M. Fujimura, mezzosoprano. Escolania Ntra. Sra. De los Desamparados. Coral Catedralicia de València. Dir: Christian Badea.

És la més llarga però no la més difícil, ni la millor. I talment és com la reflectí Christian Badea i la ingent massa d’intèrprets desplegada per aquesta simfonia-cantata de Mahler. Lectura poc rebutjable d’una obra i, en conseqüència, sessió excessivament llargues que, tot i un més que atractiu substrat programàtic minsament exposat a les notes de mà majorment avesades a orientacions d’època que no pas a la comprensió del referit univers simfònic –símptoma, d’altra banda, del públic i tipus de sessió-, resultà trivial i feixuga en diversos passatges, com per exemple, en les nebuloses del primer moviment –que dura més de mitja hora!- fins a l’aparició del primer tema; en un poc encisador minuet; i en general, en unes plasticitat, articulació, plànols sonors i dinàmiques acceptables però que podien polir-se i madurar.

Quedem-nos, doncs, amb la vessant més satisfactòria que, afavorida pel finançament del concert a nòmina de Cegas (Gas Natural), es pot resumir en la ben encanonada tasca general dels metalls sobresortint-ne la llarga intervenció de Rubén Marqués en la trompa “posthorn” del tercer moviment; la correcció de la mezzosoprano Mihoko Fujimura; i un molt ferm cor infantil –malgrat els inevitables desgavells d’homogeneïtat tímbrica de les veus blanques- arribant, com pertoca, al clímax absolut en l’adagi final. Mostra del gran desenvolupament i creixement melòdic progressiu característics en Mahler, que si bé algun compàs perdé la difícil tensió en un moviment expansiu de tan intensa i expressiva construcció, la nuesa d’aquesta fou, des de la panoràmica, arrabassadora i emocionant gràcies a cert rubato, unes cordes vibrants, metalls nobles i acords fortíssims de les timbales al final, en una apoteosis tan decibèlica com sensacional.

Albert Ferrer i Flamarich
Catclàssics